... és on penso cada matí. Amassant la pinassa seca entre els meus dits, somio desperta que ets allí amb mi. El so del vent mou les estretes fulles d'aquell pi, que em protegeix del sol, que no em deixa sentir-me sola. No ho estic. Abraço a aquell pi i em dona l'energia que em falta per seguir.
Silenci, so, buit.
El sol es filtra entre les fulles fent dibuixos asimètrics sobre la meva pell. És l'ombra. Si hi ha sol segur que hi ha ombra. Parlo en veu alta, penso en veu alta. El bosc sembla respondre'm. Tu ets allí amb mi. ¿Ets tu qui respons?, vull pensar que és així.
Tanco els ulls, respiro fons... avui i sempre fas bona olor.
Olor a net, olor a verd, olor a bosc.
Ets tant preciós...
És hora de marxar però el teu encant sembla no deixar-me anar... demà tornaré per estar amb tu i somiar. Amb els ulls tancats o oberts, ja no li tinc por a res. Tanco els ulls, respiro fons...
He tornat, ja no hi ets... al teu lloc he trobat cendres i un tronc estès. ¿Que ha passat? fa olor a cremat. Ja no em respons, no sento el so del bosc. Ja no hi ha bosc, ni l'olor a verd, ni l'olor a net. No hi ha vida, fins i tot sembla no haver-hi sol en aquell desert.
Tot és cremat, ja no hi ets.
I quan el verd es torna gris........
ja no hi ha bosc, hi ha desert.
Amb ràbia, agafo un grapat de les teves cendres. Les estrenyo fort entre els meus dits. ¿Qui ha pogut fer quelcom així? Doncs algú dolent, que no estima el que és verd.... les llàgrimes rellisquen per la meva pell.
Tan de bo ahir, t'hagués dut amb mi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada