Et demano perdó. Volia dir que t'estimo.

És a dir, aquí tothom pot dir el que li sembla, menys jo.

Per variar, em torna a envair una sensació de no saber que és el que passa al meu voltant. Aquella sensació quan veig que tot és fora de control, que no hi ha res que pugui aturar-ho. Una erupció de sentiments invisibles, amb forma transparent, però conseqüències funestes per qui es troba a prop.

I de nou jo sota l'eix de major activitat, i es que dins de mi deu haver una falla de gran activitat tectònica. Erupcions del interior, que passen com si res, i sempre preguntant-me un per què?.

Doncs mira noia, de vegades no hi ha resposta, deixa de donar cops de cap a la paret de formigó. Que acabaràs prenent mal.

Però realment aquest món no és igual per a tothom, no tothom té els mateixos drets, ni la mateixa credibilitat, ni les mateixes oportunitats de ser escolat i ser comprés. I de vegades cridar no és la solució per fer-te sentir, tot i que aconsegueixes que tothom et miri amb incredulitat, i si tenies res a dir, ara ja ningú et prendrà seriosament.

Em bull la sang amb qualsevol injustícia, però en especial les que m'envolten o entre les que m'hi veig afectada. És tant fàcil ser just, i a la vegada tant abstracte aquest terme. És ben cert que no hi ha més subjectiu que la justícia, juntament amb el llenguatge escrit, pla, sense expressió que diu molt, però no expressa res.

I si dues persones parlen el mateix llenguatge, perquè no arriben a entendre's? per què sempre s'ha d'anar buscant més enllà, en busca de fantasmes o gnoms amb cares de pocs amics? La subjectivitat de les paraules escrites, permeten aquest joc i tu i jo ens hi deixem portar fins als límits de la paciència humana i aleshores superem la línia, i ja no som justos l'un amb l'altra.

Aprofitant aquest racons del llenguatge escrit, m'hi deixo absorbir, amagant en cada plec que aquest m'ofereix, una mica més de mi. Però aleshores, per què cada vegada em sento més nua?. L'amor et despulla i fa que et sentis vulnerable, i si ja ho erets abans a tot el que t'envolta, ara ja no hi ha res a fer.

Depens de l'entorn i no de tu mateix.

Depenc de l'entorn i no de mi mateixa, i el meu entorn ets tu i ningú més. I desprotegida, em desarmes amb cadascuna de les paraules que em dediques, i ja no sé com actuar, i et torno la moneda perquè em veig amenaçada i et dedico paraules que mai hagués pensat. Però tot és por.

És sabut, que tots necessitem un cert reconeixement social per alimentar el nostre ego, sempre afamat de bones paraules i amables dedicatòries, tot i que d'entrada sentin com a falsos compliments, l'ego no fa miraments i tot ho absorbeix, per créixer i formar part d'un cos que ha abandonat.

Sí, jo també necessito aquest reconeixement (suposo que me l'he de guanyar també), però recentment he rebut el cop més fort i devastador de la meva vida. Encara em trobo intentant recollir els esmicolats trossos del que algun dia començava a ser, però cada vegada em desanimo més i tinc més ganes de catapultar-ho tot al espai, on regna el buit, com aquí.

Així no puc creure en mi i reconstruir-me, no hi ha res sòlid a part de tu i saps que la teva vida pot ser seria més fàcil sense aquesta mena de problemes derivats de la meva persona. Tinc por que ara, i en dies com aquests, t'escoltis aquelles paraules de qui crida, no coneix i parla, però no obstant del que surt per la seva boca, des del seu punt de vista, són veritats absolutes.

Al meu cap no para de ressonar la frase: Una mentida repetida cent vegades es converteix en veritat.

I tinc tanta por, em sento tant indefensa davant d'aquests atacs injustos i sense cap raonament. No sé que fer per netejar la meva imatge, tant de bo pogués fer que allò no va existir mai. Ara aquelles paraules et bombardejaran fins que ja no puguis sostenir-les més. Tu, que als meus ulls ets la més poderosa muralla als problemes que intenten atacar-me.

Tu, en qui he volgut depositar tots els meus somnis de futur, totes les meves esperances. Tu. En tu s'ha de reduït tot el meu món perquè ja no necessito res més. Vull que em comprenguis, que ho intentis, que no et cansis d'escoltar-me.

Però sobretot vull que t'expressis i que no decaiguis.

I em sembla que no només a mi em convé saber i entendre el significat d'aquesta frase:

"No jutgis a la gent pel que pensin els demés, intenta coneix-els tu mateix i et sorprendràs".

Sí, tens raó, jo estic disposada a donar totes les oportunitats que calgui per a conèixer una persona, perquè tot el que em pugui aportar, serà més del que ja conec... però i qui és capaç de fer això per mi?


Pot ser tu, i ningú més.


I mentre, les ferides segueixen i la por de perdre't augmenta. Et necessito.

Una fiblada al cor...

... perquè durant uns segons ha deixat de bategar.

Aquells segons mentre llegia paraules d'amor, d'una altra època que no anaven per mi. Tot s'ha aturat i una sensació de buidor, desafecció, mort prematura, angoixa, desengany, desesperació, i perquè no, també l'enveja... s'han apoderat de mi per un instant. Voldria ser també la musa del teu passat.

El cor ha deixat de bategar i aquell instant s'ha convertit en el centre de la meva vida. Paraules d'amor, paraules que es repeteixen durant el transcurs d'una vida, ara per tu, ara per mi. Paraules. Només paraules?


Vaig prometre't i el més important, vaig prometre'm que no ho faria més, que no llegiria el teu passat.. però està tant proper, forma part de tu, i tant sols a un clic. Volia llegir el que has escrit avui, però he acabat llegint el que pensaves ahir, un ahir allunyat.

T'he identificat, t'he vist en aquelles paraules, que no anaven per mi. Eren tant maques, tant boniques. Que et passava? Se't veia trist, però enamorat. Et van fer mal?.

Sentia el teu dolor, que travessava cada porus de la meva pell i s'unia amb el meu propi dolor formant-ne un encara major i més intens. Quina unió més insòlita i tant sòlida. Volia aturar el meu cervell, igual que el meu cor en aquell instant. Però es traïdor, i no compleix les ordres de la raó.

Seguia enviant-me missatges de dolor i misèria, de buidor i impotència. Et prometo que ho volia aturar, volia deixar de sentir aquell moment, foll i intens. Però ell no s'aturava, seguia el seu pas inexorable cap a la fi, la desesperació i la desraó.

Al final, en mig d'aquell caos de lluita interna, he pres el control de la situació. He guanyat jo el timó d'aquell vaixell perdut en un mar immens de pensaments traïdors i dolorosos. Malmès, l'he intentat reconstruir, fer-li entendre que els cops que ha rebut, se'ls ha generat ell mateix.

És fàcil enfonsar un vaixell des de l'interior.

Res a fer.

Danyat i ferit l'he acompanyat amb mi durant un instant. No tenia ferides, o més aviat no eren visibles. El mirava i em veia a mi, el resultat d'una baralla interna i intensa, sense cops, però amb molt dolor.

Vull demanar ajuda perquè no em vull fer més mal pensant que et puc perdre. No vull patir pels temps passats que ens han fet ser com som ara. No vull perdre el control de la situació.

On estàs, raó, en aquells instants de bogeria? Perquè m'abandones i em deixes a la virtut dels pensaments i sentiments més foscos i absurds? Perquè deixes que em quedi estesa al terra, sense forces i abatuda?


Tant se val com d'intensament t'invoqui, has decidit abandonar-me i quan vols, tornes a recuperar les restes de la desesperació.

Capritxosa raó, que jugues amb mi com vols.

Aleshores és quan vull buidar el pensament, i vinc aquí, vomito les sensacions que em desperta, sobredosi de sentiments, absència de raó, ferides que com he dit no es veuen, però a poc a poc es fan grans, gegants, i sota aquest esperit fort, estic jo, buscant-me a mi mateixa.

Caminant en cercles... invocant l'amor i la raó.
La falta que no estiguis al meu costat.

Perdona'm, amor, m'he equivocat, però no sóc jo qui decideix en què pensar, què sentir, per què deixar-me portar. Tan de bo pogués decidir que ser, que sentir, que pensar...
Un cop més, esclava del pensament, que mai queda buit.

No em reconec, no vull ser el que sóc.
Apagueu el llum.

Tota bruixa té un gat negre...

Eren prop de les 3 del matí i els seus plors rebotaven per les buides parets del pis. Havien començat de manera sobtada, sense que ningú ho advertís abans, quan ho van desitjar els plors, van fer acte de presència. De fons, una música alegre que feia estiu, malgrat dins seu sempre era de nit, era hivern. Tornava a estar sola, com cada nit aquella hora. Un impuls irrefrenable la va dur a baixar aquelles escales, asseure's al sofà i abraçar el seu gat negre mentre plorava.

Ell no es movia, era com un peluix, i fora de ser el de sempre, es va dignar a mirar-la immòbil, mentre els seus gemecs i llàgrimes omplien aquella estança, buida. El gat no sabia que passava, però ella tampoc. Per què plorava d'aquella manera? Per què tenia aquella sensació de no poder parar i restar així fins que els seus ulls li diguessin prou? Fins que ja no hi hagués més llàgrimes per expulsar, més dolor que gestionar, més ànima que buidar... Què l'havia dut a aquella situació?.

El sentiment de soledat era tan gran que no podia veure-hi més enllà...

"ja està bé, no ploris més!"

... es deia una vegada i una altra per si mateixa... però és tant dur sentir-se abandonat, sentir-se desemparat, quan més necessites no estar sola, quan més necessites el calor familiar, allò que et fa ser, sentir i existir. Rebutjada, no podia evitar sentir-se rebutjada. Ignorada, no podia evitar sentir-se ignorada. Sola, no podia evitar sentir-se sola, perquè així és com estava la major part del temps; i quan no, omplia el seu temps amb coses que no volia fer... però al ser remunerat, tot es pot suportar. Tot o gairebé tot.

Quin preu té el nostre esforç?

Que me'n dieu de l'esforç de llevar-se cada matí quan no es tenen ganes de seguir?

No hi ha diners al món per pagar el sacrifici d'intentar viure, quan no es pot viure.

"Quan vaig deixar de ser jo, per convertir-me en això?"

Quan vas deixar de ser tu, per convertir-te en això? Com si formulant la pregunta ja pogués obtenir la resposta, ella seguia buscant una excusa per no fer front al que estava vivint. Benvinguda a l'etapa adulta, això és el teu futur, el que passa es que potser sí que se't ha avançat una mica. Pot ser la vida et queda gran per viure-la, llàstima que no puguis ser una espectadora més de les teves pròpies aventures i desventures, de ben segur que series la seguidora número u.

Ella començava a pensar en el que havia fet malament per arribar a aquests punt, de buidor involuntari, de menyspreu personal, de reducció a la mínima expressió el que havia de ser una persona adulta. Sempre buscant culpables, mai solucions... ella mai trobava la solució però en treia conclusions.

"i ara per què faig això?"

I ara per què fa això?. L'estona al sofà va durar bastant, o potser es que a ella aquells segons sense sentit se li van fer eterns. No ho sé. El cas es que seguia abraçant al gat, estrenyent-lo entre els seus braços com si fos la única cosa que tingués. L'animal es resignava una vegada i una altra. Mig adormit, encara no tenia gaire opció a fer res més, ella ho sabia, i no el deixava fugir. Seguia plorant, sense massa sentit. Però ella imaginava en tot moment el motiu d'aquells plors... sí, tot tenia sentit quan escoltava el seu propi eco rebotar una vegada i una altra. Ninguna paraula de consol era retrobada en mig del silenci. Plorava perquè estava sola.

El gat, cansat d'aquella situació incomprensible als seus ulls grocs, finalment va poder fugir de l'encanteri, però es va asseure lliurement bastant a prop. Amb la cua li feia pessigolles per l'esquena, és possible que l'intentés animar?. Finalment, es va quedar asseguda, mirant aquell terra sotmès a la foscor típica que anuncia la negre nit.

La cançó d'estiu que sonava al pis de dalt, semblava que hagués finalitzat en aquesta (breu?) estona. Qualsevol veí que la sentís podria pensar que darrera d'aquella paret mestre es trobava una jove alegre i plena de joia, amb ganes de viure i somriure, malgrat tot, com de diferent és el que deia el seu interior! Què fàcil és enganyar aquells que resten separats per envans! Què bé que aïllen les parets mestres del soroll! Què inacabables són els kilòmetres quan et separen del teu amor...

El gat era negre,

i ella començava a pensar que era una bruixa.

Algo se muere en el alma...

... cuando un amigo se va. I més si és un amic com tu, tant especial... que he estimat tant. Per què t'has anat i no has estat prou valent de seguir al meu costat?. No vas saber lluitar... Malgrat les ombres, les tristeses i les pors... jo sempre recordaré el que és bo.

Un somriure, un petó, un amor.
Una abraçada, un xiuxiueig, un ressò.
Una paraula, un dia, una cançó.

No te'n vagis, no marxis... quede't aquí amb mi. Et necessito aquí amb mi. L'espai que has deixat dins meu és tant gran que el vent sembla travessar-me per complert. Un buit, un forat, un oblit?. No vull que em defugis, que marxis, que m'ignoris. Necessito saber que ets aquí, sentir-te parlar, riure amb tu... No vull oblidar aquests anys al teu costat, de la teva mà. No desapareguis, no t'amaguis, no et facis el fort... sé que tens tantes ganes com jo. De preguntar-me què tal? de parlar sense cap detall.

Tota jo sóc un record teu, allà on miro, allà on respiro, allà on toco. Hi ha una representació teva, una imatge que em porta inexorablement a pensar en tu. Una foto, un collaret, una samarreta... t'he estimat tant. He lluitat tant per tu, per tot, per nosaltres.

Però ja no em quedaven forces per continuar...
sé que em sabràs perdonar....
se'm van esgotar sense poder-ho evitar...

Buscava desesperadament una solució, una ajuda que només em podies donar tu. No l'he trobat, i amb les bateries esgotades ningun valent pot seguir. Sé que m'entens, sé que saps com em sento, tu em coneixes i m'entendràs sempre, millor que ningú. Et donc una part de la meva ànima amb aquest adèu, perquè potser així algun dia la vols acabar d'unir.

I l'adèu es torna un fins després.

Potser no era el moment, potser vam lliutar contracorrent, però no m'arrepenteixo. M'emporto el teu record, el tacte de la teva pell i el gust dels teus petons, el teu olor i el teu so. M'emporto jo també una part de la teva ànima que ja no et pertany, forma part de mi. Formes part de mi. I la teva petjada reviurà intacta dins meu.


Tot el que he après, el que m'has ensenyat,
el que em descobert, tot el que t'hagi pogut demostrar...


No li donguis l'esquena, somriu perquè ha existit. Somriu perquè un dia vam ser felissos junts, somriu perquè així podrà tornar a passar en un futur. Somriu perquè estàs preciós. No ploris, no et lamentis, no fugis. Jo seguiré aquí esperant, potser algun dia arribarà el moment ...

Lluita per millorar. Lluita per tu sense esperar que ho facin els demés. Viu, crida, salta i balla. Valorat, estimat, escoltat, mirat. Rumia, medita, estudia, llegeix, pensa... Madura, valora'm.

T'he buscat, he lluitat per retrobar-te aquí, fent-ho tot per mi, tant com jo per tu. No t'he sapigut trobar, no t'he sapigut veure, no t'he sapigut diferenciar.... hi erets? Diguem perquè no t'he vist i diguem, si pots, que no ets un covard.

No guardis dins teu ni una espurna de rencor... no ho pots fer per algú que t'ha estimat amb tot el seu cor, sé que em coneixes, sé que saps perquè ho he fet, saps que no podia més...

Saps ara el que havies de fer?

Et trobo a faltar... no desapareguis així.
Potser el somni s'ha aturat, però no la nostra amistat.

És tant de temps el que hem passat junts.....

No te'n vagis, no marxis, no fugis, no em deixis mai d'escoltar, no t'amaguis així. Malgrat el dia o la nit, malgrat bé o malament, malgrat tard o d'hora... malgrat les llàgrimes o els riures, malgrat tu o malgrat jo... malgrat tot,

sempre t'estimaré.