És a dir, aquí tothom pot dir el que li sembla, menys jo.
Per variar, em torna a envair una sensació de no saber que és el que passa al meu voltant. Aquella sensació quan veig que tot és fora de control, que no hi ha res que pugui aturar-ho. Una erupció de sentiments invisibles, amb forma transparent, però conseqüències funestes per qui es troba a prop.
I de nou jo sota l'eix de major activitat, i es que dins de mi deu haver una falla de gran activitat tectònica. Erupcions del interior, que passen com si res, i sempre preguntant-me un per què?.
Doncs mira noia, de vegades no hi ha resposta, deixa de donar cops de cap a la paret de formigó. Que acabaràs prenent mal.
Però realment aquest món no és igual per a tothom, no tothom té els mateixos drets, ni la mateixa credibilitat, ni les mateixes oportunitats de ser escolat i ser comprés. I de vegades cridar no és la solució per fer-te sentir, tot i que aconsegueixes que tothom et miri amb incredulitat, i si tenies res a dir, ara ja ningú et prendrà seriosament.
Em bull la sang amb qualsevol injustícia, però en especial les que m'envolten o entre les que m'hi veig afectada. És tant fàcil ser just, i a la vegada tant abstracte aquest terme. És ben cert que no hi ha més subjectiu que la justícia, juntament amb el llenguatge escrit, pla, sense expressió que diu molt, però no expressa res.
I si dues persones parlen el mateix llenguatge, perquè no arriben a entendre's? per què sempre s'ha d'anar buscant més enllà, en busca de fantasmes o gnoms amb cares de pocs amics? La subjectivitat de les paraules escrites, permeten aquest joc i tu i jo ens hi deixem portar fins als límits de la paciència humana i aleshores superem la línia, i ja no som justos l'un amb l'altra.
Aprofitant aquest racons del llenguatge escrit, m'hi deixo absorbir, amagant en cada plec que aquest m'ofereix, una mica més de mi. Però aleshores, per què cada vegada em sento més nua?. L'amor et despulla i fa que et sentis vulnerable, i si ja ho erets abans a tot el que t'envolta, ara ja no hi ha res a fer.
Depens de l'entorn i no de tu mateix.
Depenc de l'entorn i no de mi mateixa, i el meu entorn ets tu i ningú més. I desprotegida, em desarmes amb cadascuna de les paraules que em dediques, i ja no sé com actuar, i et torno la moneda perquè em veig amenaçada i et dedico paraules que mai hagués pensat. Però tot és por.
És sabut, que tots necessitem un cert reconeixement social per alimentar el nostre ego, sempre afamat de bones paraules i amables dedicatòries, tot i que d'entrada sentin com a falsos compliments, l'ego no fa miraments i tot ho absorbeix, per créixer i formar part d'un cos que ha abandonat.
Sí, jo també necessito aquest reconeixement (suposo que me l'he de guanyar també), però recentment he rebut el cop més fort i devastador de la meva vida. Encara em trobo intentant recollir els esmicolats trossos del que algun dia començava a ser, però cada vegada em desanimo més i tinc més ganes de catapultar-ho tot al espai, on regna el buit, com aquí.
Així no puc creure en mi i reconstruir-me, no hi ha res sòlid a part de tu i saps que la teva vida pot ser seria més fàcil sense aquesta mena de problemes derivats de la meva persona. Tinc por que ara, i en dies com aquests, t'escoltis aquelles paraules de qui crida, no coneix i parla, però no obstant del que surt per la seva boca, des del seu punt de vista, són veritats absolutes.
Al meu cap no para de ressonar la frase: Una mentida repetida cent vegades es converteix en veritat.
I tinc tanta por, em sento tant indefensa davant d'aquests atacs injustos i sense cap raonament. No sé que fer per netejar la meva imatge, tant de bo pogués fer que allò no va existir mai. Ara aquelles paraules et bombardejaran fins que ja no puguis sostenir-les més. Tu, que als meus ulls ets la més poderosa muralla als problemes que intenten atacar-me.
Tu, en qui he volgut depositar tots els meus somnis de futur, totes les meves esperances. Tu. En tu s'ha de reduït tot el meu món perquè ja no necessito res més. Vull que em comprenguis, que ho intentis, que no et cansis d'escoltar-me.
Però sobretot vull que t'expressis i que no decaiguis.
I em sembla que no només a mi em convé saber i entendre el significat d'aquesta frase:
"No jutgis a la gent pel que pensin els demés, intenta coneix-els tu mateix i et sorprendràs".
Sí, tens raó, jo estic disposada a donar totes les oportunitats que calgui per a conèixer una persona, perquè tot el que em pugui aportar, serà més del que ja conec... però i qui és capaç de fer això per mi?
Pot ser tu, i ningú més.
I mentre, les ferides segueixen i la por de perdre't augmenta. Et necessito.
Per variar, em torna a envair una sensació de no saber que és el que passa al meu voltant. Aquella sensació quan veig que tot és fora de control, que no hi ha res que pugui aturar-ho. Una erupció de sentiments invisibles, amb forma transparent, però conseqüències funestes per qui es troba a prop.
I de nou jo sota l'eix de major activitat, i es que dins de mi deu haver una falla de gran activitat tectònica. Erupcions del interior, que passen com si res, i sempre preguntant-me un per què?.
Doncs mira noia, de vegades no hi ha resposta, deixa de donar cops de cap a la paret de formigó. Que acabaràs prenent mal.
Però realment aquest món no és igual per a tothom, no tothom té els mateixos drets, ni la mateixa credibilitat, ni les mateixes oportunitats de ser escolat i ser comprés. I de vegades cridar no és la solució per fer-te sentir, tot i que aconsegueixes que tothom et miri amb incredulitat, i si tenies res a dir, ara ja ningú et prendrà seriosament.
Em bull la sang amb qualsevol injustícia, però en especial les que m'envolten o entre les que m'hi veig afectada. És tant fàcil ser just, i a la vegada tant abstracte aquest terme. És ben cert que no hi ha més subjectiu que la justícia, juntament amb el llenguatge escrit, pla, sense expressió que diu molt, però no expressa res.
I si dues persones parlen el mateix llenguatge, perquè no arriben a entendre's? per què sempre s'ha d'anar buscant més enllà, en busca de fantasmes o gnoms amb cares de pocs amics? La subjectivitat de les paraules escrites, permeten aquest joc i tu i jo ens hi deixem portar fins als límits de la paciència humana i aleshores superem la línia, i ja no som justos l'un amb l'altra.
Aprofitant aquest racons del llenguatge escrit, m'hi deixo absorbir, amagant en cada plec que aquest m'ofereix, una mica més de mi. Però aleshores, per què cada vegada em sento més nua?. L'amor et despulla i fa que et sentis vulnerable, i si ja ho erets abans a tot el que t'envolta, ara ja no hi ha res a fer.
Depens de l'entorn i no de tu mateix.
Depenc de l'entorn i no de mi mateixa, i el meu entorn ets tu i ningú més. I desprotegida, em desarmes amb cadascuna de les paraules que em dediques, i ja no sé com actuar, i et torno la moneda perquè em veig amenaçada i et dedico paraules que mai hagués pensat. Però tot és por.
És sabut, que tots necessitem un cert reconeixement social per alimentar el nostre ego, sempre afamat de bones paraules i amables dedicatòries, tot i que d'entrada sentin com a falsos compliments, l'ego no fa miraments i tot ho absorbeix, per créixer i formar part d'un cos que ha abandonat.
Sí, jo també necessito aquest reconeixement (suposo que me l'he de guanyar també), però recentment he rebut el cop més fort i devastador de la meva vida. Encara em trobo intentant recollir els esmicolats trossos del que algun dia començava a ser, però cada vegada em desanimo més i tinc més ganes de catapultar-ho tot al espai, on regna el buit, com aquí.
Així no puc creure en mi i reconstruir-me, no hi ha res sòlid a part de tu i saps que la teva vida pot ser seria més fàcil sense aquesta mena de problemes derivats de la meva persona. Tinc por que ara, i en dies com aquests, t'escoltis aquelles paraules de qui crida, no coneix i parla, però no obstant del que surt per la seva boca, des del seu punt de vista, són veritats absolutes.
Al meu cap no para de ressonar la frase: Una mentida repetida cent vegades es converteix en veritat.
I tinc tanta por, em sento tant indefensa davant d'aquests atacs injustos i sense cap raonament. No sé que fer per netejar la meva imatge, tant de bo pogués fer que allò no va existir mai. Ara aquelles paraules et bombardejaran fins que ja no puguis sostenir-les més. Tu, que als meus ulls ets la més poderosa muralla als problemes que intenten atacar-me.
Tu, en qui he volgut depositar tots els meus somnis de futur, totes les meves esperances. Tu. En tu s'ha de reduït tot el meu món perquè ja no necessito res més. Vull que em comprenguis, que ho intentis, que no et cansis d'escoltar-me.
Però sobretot vull que t'expressis i que no decaiguis.
I em sembla que no només a mi em convé saber i entendre el significat d'aquesta frase:
"No jutgis a la gent pel que pensin els demés, intenta coneix-els tu mateix i et sorprendràs".
Sí, tens raó, jo estic disposada a donar totes les oportunitats que calgui per a conèixer una persona, perquè tot el que em pugui aportar, serà més del que ja conec... però i qui és capaç de fer això per mi?
Pot ser tu, i ningú més.
I mentre, les ferides segueixen i la por de perdre't augmenta. Et necessito.
