Algo se muere en el alma...

... cuando un amigo se va. I més si és un amic com tu, tant especial... que he estimat tant. Per què t'has anat i no has estat prou valent de seguir al meu costat?. No vas saber lluitar... Malgrat les ombres, les tristeses i les pors... jo sempre recordaré el que és bo.

Un somriure, un petó, un amor.
Una abraçada, un xiuxiueig, un ressò.
Una paraula, un dia, una cançó.

No te'n vagis, no marxis... quede't aquí amb mi. Et necessito aquí amb mi. L'espai que has deixat dins meu és tant gran que el vent sembla travessar-me per complert. Un buit, un forat, un oblit?. No vull que em defugis, que marxis, que m'ignoris. Necessito saber que ets aquí, sentir-te parlar, riure amb tu... No vull oblidar aquests anys al teu costat, de la teva mà. No desapareguis, no t'amaguis, no et facis el fort... sé que tens tantes ganes com jo. De preguntar-me què tal? de parlar sense cap detall.

Tota jo sóc un record teu, allà on miro, allà on respiro, allà on toco. Hi ha una representació teva, una imatge que em porta inexorablement a pensar en tu. Una foto, un collaret, una samarreta... t'he estimat tant. He lluitat tant per tu, per tot, per nosaltres.

Però ja no em quedaven forces per continuar...
sé que em sabràs perdonar....
se'm van esgotar sense poder-ho evitar...

Buscava desesperadament una solució, una ajuda que només em podies donar tu. No l'he trobat, i amb les bateries esgotades ningun valent pot seguir. Sé que m'entens, sé que saps com em sento, tu em coneixes i m'entendràs sempre, millor que ningú. Et donc una part de la meva ànima amb aquest adèu, perquè potser així algun dia la vols acabar d'unir.

I l'adèu es torna un fins després.

Potser no era el moment, potser vam lliutar contracorrent, però no m'arrepenteixo. M'emporto el teu record, el tacte de la teva pell i el gust dels teus petons, el teu olor i el teu so. M'emporto jo també una part de la teva ànima que ja no et pertany, forma part de mi. Formes part de mi. I la teva petjada reviurà intacta dins meu.


Tot el que he après, el que m'has ensenyat,
el que em descobert, tot el que t'hagi pogut demostrar...


No li donguis l'esquena, somriu perquè ha existit. Somriu perquè un dia vam ser felissos junts, somriu perquè així podrà tornar a passar en un futur. Somriu perquè estàs preciós. No ploris, no et lamentis, no fugis. Jo seguiré aquí esperant, potser algun dia arribarà el moment ...

Lluita per millorar. Lluita per tu sense esperar que ho facin els demés. Viu, crida, salta i balla. Valorat, estimat, escoltat, mirat. Rumia, medita, estudia, llegeix, pensa... Madura, valora'm.

T'he buscat, he lluitat per retrobar-te aquí, fent-ho tot per mi, tant com jo per tu. No t'he sapigut trobar, no t'he sapigut veure, no t'he sapigut diferenciar.... hi erets? Diguem perquè no t'he vist i diguem, si pots, que no ets un covard.

No guardis dins teu ni una espurna de rencor... no ho pots fer per algú que t'ha estimat amb tot el seu cor, sé que em coneixes, sé que saps perquè ho he fet, saps que no podia més...

Saps ara el que havies de fer?

Et trobo a faltar... no desapareguis així.
Potser el somni s'ha aturat, però no la nostra amistat.

És tant de temps el que hem passat junts.....

No te'n vagis, no marxis, no fugis, no em deixis mai d'escoltar, no t'amaguis així. Malgrat el dia o la nit, malgrat bé o malament, malgrat tard o d'hora... malgrat les llàgrimes o els riures, malgrat tu o malgrat jo... malgrat tot,

sempre t'estimaré.

A l'ombra del pi...

... és on penso cada matí. Amassant la pinassa seca entre els meus dits, somio desperta que ets allí amb mi. El so del vent mou les estretes fulles d'aquell pi, que em protegeix del sol, que no em deixa sentir-me sola. No ho estic. Abraço a aquell pi i em dona l'energia que em falta per seguir.

Silenci, so, buit.

El sol es filtra entre les fulles fent dibuixos asimètrics sobre la meva pell. És l'ombra. Si hi ha sol segur que hi ha ombra. Parlo en veu alta, penso en veu alta. El bosc sembla respondre'm. Tu ets allí amb mi. ¿Ets tu qui respons?, vull pensar que és així.

Tanco els ulls, respiro fons... avui i sempre fas bona olor.
Olor a net, olor a verd, olor a bosc.
Ets tant preciós...

És hora de marxar però el teu encant sembla no deixar-me anar... demà tornaré per estar amb tu i somiar. Amb els ulls tancats o oberts, ja no li tinc por a res. Tanco els ulls, respiro fons...

He tornat, ja no hi ets... al teu lloc he trobat cendres i un tronc estès. ¿Que ha passat? fa olor a cremat. Ja no em respons, no sento el so del bosc. Ja no hi ha bosc, ni l'olor a verd, ni l'olor a net. No hi ha vida, fins i tot sembla no haver-hi sol en aquell desert.

Tot és cremat, ja no hi ets.

I quan el verd es torna gris........
ja no hi ha bosc, hi ha desert.

Amb ràbia, agafo un grapat de les teves cendres. Les estrenyo fort entre els meus dits. ¿Qui ha pogut fer quelcom així? Doncs algú dolent, que no estima el que és verd.... les llàgrimes rellisquen per la meva pell.

Tan de bo ahir, t'hagués dut amb mi.

El gronxador...

... és el més semblant a volar. Volar ens fa sentir lliures, sense lligams. Aquella sensació de flotar, de no pesar gens, de notar el vent travessar cada porus de la nostra pell. Aquell sentiment de llibertat.

Si, quan es gronxa se sent lliure.
Tanca els ulls, estira fort les cames, prem els punys
i es desplaça per l'espai.
Parteix el vent, sent l'aire, respira fons.

I de tant en tant riu...

No pot evitar fer-ho, aquella sensació de falsa felicitat li fa recordar inexorablement a quant era petita. No sabia gronxar-se i el seu avi l'empentava per l'esquena perquè arribés més i més amunt. Quan era petita... es repetia, ...i res era com és ara.

La nena de cabell rinxolat s'havia fet una dona, però malgrat la seva condició d'adulta, seguia sentint-se lliure cada cop que es gronxava. Endavant, endarrere, endavant, endarrere. Tancant els ulls i fent força amb les cames. Era així com canalitzava la ràbia que sentia pel que estava vivint.

El seu destí era el cel.

I cada cop arribava més amunt, com intentant deixar enrere les seves preocupacions, els seus problemes.... fins que no podia més... i abatuda, doblegava les cames i abaixava el cap, per veure una vegada i un altra el mateix terra desplaçar-se per sota d'ella, cada vegada més a poc a poc.

Finalment s'aturava.

La sensació de llibertat ja havia desaparegut.

Toca de peus a terra, el viatge ha finalitzat......

Principi i fi

Per la nit...

... passeja pel poble nocturn.. que roman amagat rere la nit que desvetlla una lluna inquietant... mira al cel i sent la immensitat del món.. somia desperta, mira una estrella imaginant-se al damunt de tot... no et sents minúscula? Buida la ment... de vegades sentir-se petit no està del tot malament.... nit... vols ser el meu amic? Silenci al buit. L'estrella és massa gran com per fixar-se en mi.

Massa lluny, massa distant... existeix?
Moments d'incertesa, moments de por.
Et pots enamorar d'una estrella?

I li diu...

Cel inquiet, que amagues rere tota aquesta foscor? guia'm fins la claror. Lluna brillant, tros d'encant, malgrat no haver-hi llum, tu segueixes il·luminant. Com t'ho fas? jo també vull seguir radiant...

Sense llum ho veu tot tant diferent...

Estrella, el sol comença a clarejar i la teva llum no és possible diferenciar... el cel t'ha engollit amb el roig del bon matí.
Però demà a la mateixa hora, ella serà allí.. esperant la nit i arribar al seu destí.

Segueix somiant,
la lluna i les estrelles sempre t'acompanyaran.