La chica que soñaba con un reloj, una cerilla y un bidón de gasolina

No sé que siento, pero siento mucho.

Me siento pequeña e indefensa. Desaparecida y oculta. Quiero encontrar la paz conmigo misma, buscar en mi interior y encontrar esa esencia que debe serenar a todo humano, ese origen. Quizás esta paz me lleve inexorablemente a conocer todas las respuestas a mis dudas.

¿Por que sólo escribo cuando siento dolor? ¿Por qué nunca cuando soy feliz y vivo en plena felicidad? Porque vivo con mayor intensidad el dolor que la menospreciada felicidad, que sólo nos damos cuenta de su existencia cuando carecemos de ella. Me gustaría huir, un tiempo, refugiarme en una cabaña en la montaña, donde solo el sonido de la naturaleza lograra perturbar mis pensamientos. Quiero cansarme de pensar, no tener preocupaciones ni malos sentimientos.

Despegarme del suelo, de lo terrenal y flotar libremente por el espacio. Quiero tener el más maravilloso de los viajes, el que nos lleva a conocernos a nosotros mismos. Para luego poder mirar a la vida de cara y sin miedo, con ganas y con energía. Renovada, preparada para los nuevos embistes del devenir. ¿Será eso posible o será mejor que deje de soñar?

Imposible conseguirlo cuando vives atado a un reloj que te marca cada segundo de tu vida, con una caja tonta que te dice que necesitas y que no debes necesitar, un teléfono móvil que te hace estar localizable en cualquier momento, y una conexión a Internet de banda ancha las 24h al día. Bienvenida al mundo moderno.

Tota bruixa té un gat negre...

Eren prop de les 3 del matí i els seus plors rebotaven per les buides parets del pis. Havien començat de manera sobtada, sense que ningú ho advertís abans, quan ho van desitjar els plors, van fer acte de presència. De fons, una música alegre que feia estiu, malgrat dins seu sempre era de nit, era hivern. Tornava a estar sola, com cada nit aquella hora. Un impuls irrefrenable la va dur a baixar aquelles escales, asseure's al sofà i abraçar el seu gat negre mentre plorava.

Ell no es movia, era com un peluix, i fora de ser el de sempre, es va dignar a mirar-la immòbil, mentre els seus gemecs i llàgrimes omplien aquella estança, buida. El gat no sabia que passava, però ella tampoc. Per què plorava d'aquella manera? Per què tenia aquella sensació de no poder parar i restar així fins que els seus ulls li diguessin prou? Fins que ja no hi hagués més llàgrimes per expulsar, més dolor que gestionar, més ànima que buidar... Què l'havia dut a aquella situació?.

El sentiment de soledat era tan gran que no podia veure-hi més enllà...

"ja està bé, no ploris més!"

... es deia una vegada i una altra per si mateixa... però és tant dur sentir-se abandonat, sentir-se desemparat, quan més necessites no estar sola, quan més necessites el calor familiar, allò que et fa ser, sentir i existir. Rebutjada, no podia evitar sentir-se rebutjada. Ignorada, no podia evitar sentir-se ignorada. Sola, no podia evitar sentir-se sola, perquè així és com estava la major part del temps; i quan no, omplia el seu temps amb coses que no volia fer... però al ser remunerat, tot es pot suportar. Tot o gairebé tot.

Quin preu té el nostre esforç?

Que me'n dieu de l'esforç de llevar-se cada matí quan no es tenen ganes de seguir?

No hi ha diners al món per pagar el sacrifici d'intentar viure, quan no es pot viure.

"Quan vaig deixar de ser jo, per convertir-me en això?"

Quan vas deixar de ser tu, per convertir-te en això? Com si formulant la pregunta ja pogués obtenir la resposta, ella seguia buscant una excusa per no fer front al que estava vivint. Benvinguda a l'etapa adulta, això és el teu futur, el que passa es que potser sí que se't ha avançat una mica. Pot ser la vida et queda gran per viure-la, llàstima que no puguis ser una espectadora més de les teves pròpies aventures i desventures, de ben segur que series la seguidora número u.

Ella començava a pensar en el que havia fet malament per arribar a aquests punt, de buidor involuntari, de menyspreu personal, de reducció a la mínima expressió el que havia de ser una persona adulta. Sempre buscant culpables, mai solucions... ella mai trobava la solució però en treia conclusions.

"i ara per què faig això?"

I ara per què fa això?. L'estona al sofà va durar bastant, o potser es que a ella aquells segons sense sentit se li van fer eterns. No ho sé. El cas es que seguia abraçant al gat, estrenyent-lo entre els seus braços com si fos la única cosa que tingués. L'animal es resignava una vegada i una altra. Mig adormit, encara no tenia gaire opció a fer res més, ella ho sabia, i no el deixava fugir. Seguia plorant, sense massa sentit. Però ella imaginava en tot moment el motiu d'aquells plors... sí, tot tenia sentit quan escoltava el seu propi eco rebotar una vegada i una altra. Ninguna paraula de consol era retrobada en mig del silenci. Plorava perquè estava sola.

El gat, cansat d'aquella situació incomprensible als seus ulls grocs, finalment va poder fugir de l'encanteri, però es va asseure lliurement bastant a prop. Amb la cua li feia pessigolles per l'esquena, és possible que l'intentés animar?. Finalment, es va quedar asseguda, mirant aquell terra sotmès a la foscor típica que anuncia la negre nit.

La cançó d'estiu que sonava al pis de dalt, semblava que hagués finalitzat en aquesta (breu?) estona. Qualsevol veí que la sentís podria pensar que darrera d'aquella paret mestre es trobava una jove alegre i plena de joia, amb ganes de viure i somriure, malgrat tot, com de diferent és el que deia el seu interior! Què fàcil és enganyar aquells que resten separats per envans! Què bé que aïllen les parets mestres del soroll! Què inacabables són els kilòmetres quan et separen del teu amor...

El gat era negre,

i ella començava a pensar que era una bruixa.

Altaveu al pensament

Amb una tasa de café calent em disposo a pensar una estona.. amb una música hipnotitzant de fons que sembla que sigui tota l'estona la mateixa, les condicions necessaries per posar-me a escriure després de tant de temps, es compleixen. Però l'hora no acompanya...

Feia massa temps que el pensament em perseguia però jo l'ignorava. Feia massa temps que la inspiració trucava a la meva porta, però sempre la trobava tancada. Feia massa temps que volia, però sempre trobava una raó per no poder. Ja no puc seguir fugint.

Fugint! així és com em passo la major part de la meva vida.

Tot i que de vegades no sé ni de que ni de qui...

Però avui puc dir que estic, no sé per quant de temps, però aquí estic, disposada a plasmar els meus pensaments fins a que es quedi buit, ben buit, que és com no molesta, com no fa nosa... com sinó hi sigués... el vull buidar per no seguir sent la seva esclava.

Esclava del pensament.

I doncs... què penso?

Principalment penso ...

Per què?

Per què sóc esclava del pensament? No puc mai ser feliç del tot, perquè sempre tinc preocupacions dins la meva ment i si no existeixen, me les genero. Hauria de gaudir de la vida, de tots i cada un dels instants que el destí m'ha regalat sense demanar-me res a canvi. Hauria de somiar sense perdre mai el somriure...

... però no puc, cap esclau pot somriure, ni somiar, ni ser feliç.

I quan l'esclau és lliure per fi? Potser no ho arriba a ser mai fins el dia que la mort l'arrenca del món tal i com fins ara tots els aquí presents el coneixem. Mai seré lliure i ho sé. Tan de bo pogués ser com la resta, no pensar, deixar-me portar per aquesta vida de bojos en la que realment, cada cop som menys els que pensem...

De vegades desitjaria no ser crítica, no tenir opinió, no tenir aspiracions, ni inquietuds, ni somnis... així mai tindria preocupacions, ni frustracions, ni somnis trucats, ni lluites perdudes. La llista de fracassos estaria buida, com el meu pensament. Ja seria una màquina perfecta per al sistema, i assoliria aquella falsa felicitat que ens volen fer creure que és necessària.

Ells ens diuen el que ens fa feliç i el que no, ens estalvien pensar, ells ja ho fan per tot nosaltres. El sistema funciona si tots ens sentim feliços, que pot passar? Cap veu s'aixeca en contra d'aquesta dictadura del pensament. Més feliços, menys pensaments.

No pensis, no pensis... ja ho faig jo per tu.

No ens adonem, però tot al nostre voltant està mogut per uns invisibles fils que ens porten cap a aquesta falsa felicitat, de satisfer les necessitats materials per damunt de les personals.

Món hipòcrita... no et suporto.

El pitjor de tot es que cada cop em sento més absorbida per tu ...

... i començo a creure que potser jugant al teu joc seria més feliç.

És tant suggerent la idea de que pensin per tu, i a canvi et prometin una felicitat perdurable i despreocupada. Sobretot quan et costa ser feliç precisament perquè et sents esclau d'alguna cosa, d'un desig, d'un somni, d'un pensament...

Però no vull formar part d'aquest joc, no d'aquesta manera, no com tots!

Sobretot perquè deixaria de ser esclau del pensament, per passar a ser esclau d'aquest sistema tan ben muntat per Ells. Em pensaria que he assolit la meva llibertat amb aquesta felicitat, aparentment gratuita, però no obstant, la realitat és que mai l'hauria tingut tant lluny.

Parem-nos i pensem ...

Realment hi ha alguna manera de ser lliures?

Doncs ja que som esclaus de la vida, dir que gustosament ho sóc del amor, la part més important de la meva vida on hi diposito la majoria dels meus pensaments, somnis i desitjos. I és per tant la màxima font de felicitat, el toc dolça a aquest món boig, que ho és una mica més (o una mica menys) si tens amb qui compartir-ho.

Sort en tenim del amor ...

De moment Ells no ens poden robar aquesta felicitat, manipular-la, gestionar-la, idealitzar-la ... Sí!. Per tant l'amor és el que ens farà lliures, és el far cap a la nostra llibertat. Cap al món ple de somnis que conquerir.

I crec que jo ja he emprés el meu camí...

... línia recta a pas ferm.

El cafè que abans treia fum, ara es fred. La música que sonava a canviat lleugerament, i amb ella els records que l'acompanyen. No sé si em sento millor o pitjor que uns minuts enrere. Però li he donat veu i forma a aquests pensaments que m'angoixen amb tanta freqüència...

Ho hauriem de fer més sovint això de donar un altaveu als nostres pensaments.... potser arribarà el dia en que ja no sabrem com es fa això de pensar. Per si de cas, jo intentaré no perdre la pràctica, perquè malgrat tot, sinó pogués pensar, ni qüestionar, ni somiar, ni imaginar, ni desitjar... deixaria d'existir.

Perquè...

penso doncs existeixo.

Algo se muere en el alma...

... cuando un amigo se va. I més si és un amic com tu, tant especial... que he estimat tant. Per què t'has anat i no has estat prou valent de seguir al meu costat?. No vas saber lluitar... Malgrat les ombres, les tristeses i les pors... jo sempre recordaré el que és bo.

Un somriure, un petó, un amor.
Una abraçada, un xiuxiueig, un ressò.
Una paraula, un dia, una cançó.

No te'n vagis, no marxis... quede't aquí amb mi. Et necessito aquí amb mi. L'espai que has deixat dins meu és tant gran que el vent sembla travessar-me per complert. Un buit, un forat, un oblit?. No vull que em defugis, que marxis, que m'ignoris. Necessito saber que ets aquí, sentir-te parlar, riure amb tu... No vull oblidar aquests anys al teu costat, de la teva mà. No desapareguis, no t'amaguis, no et facis el fort... sé que tens tantes ganes com jo. De preguntar-me què tal? de parlar sense cap detall.

Tota jo sóc un record teu, allà on miro, allà on respiro, allà on toco. Hi ha una representació teva, una imatge que em porta inexorablement a pensar en tu. Una foto, un collaret, una samarreta... t'he estimat tant. He lluitat tant per tu, per tot, per nosaltres.

Però ja no em quedaven forces per continuar...
sé que em sabràs perdonar....
se'm van esgotar sense poder-ho evitar...

Buscava desesperadament una solució, una ajuda que només em podies donar tu. No l'he trobat, i amb les bateries esgotades ningun valent pot seguir. Sé que m'entens, sé que saps com em sento, tu em coneixes i m'entendràs sempre, millor que ningú. Et donc una part de la meva ànima amb aquest adèu, perquè potser així algun dia la vols acabar d'unir.

I l'adèu es torna un fins després.

Potser no era el moment, potser vam lliutar contracorrent, però no m'arrepenteixo. M'emporto el teu record, el tacte de la teva pell i el gust dels teus petons, el teu olor i el teu so. M'emporto jo també una part de la teva ànima que ja no et pertany, forma part de mi. Formes part de mi. I la teva petjada reviurà intacta dins meu.


Tot el que he après, el que m'has ensenyat,
el que em descobert, tot el que t'hagi pogut demostrar...


No li donguis l'esquena, somriu perquè ha existit. Somriu perquè un dia vam ser felissos junts, somriu perquè així podrà tornar a passar en un futur. Somriu perquè estàs preciós. No ploris, no et lamentis, no fugis. Jo seguiré aquí esperant, potser algun dia arribarà el moment ...

Lluita per millorar. Lluita per tu sense esperar que ho facin els demés. Viu, crida, salta i balla. Valorat, estimat, escoltat, mirat. Rumia, medita, estudia, llegeix, pensa... Madura, valora'm.

T'he buscat, he lluitat per retrobar-te aquí, fent-ho tot per mi, tant com jo per tu. No t'he sapigut trobar, no t'he sapigut veure, no t'he sapigut diferenciar.... hi erets? Diguem perquè no t'he vist i diguem, si pots, que no ets un covard.

No guardis dins teu ni una espurna de rencor... no ho pots fer per algú que t'ha estimat amb tot el seu cor, sé que em coneixes, sé que saps perquè ho he fet, saps que no podia més...

Saps ara el que havies de fer?

Et trobo a faltar... no desapareguis així.
Potser el somni s'ha aturat, però no la nostra amistat.

És tant de temps el que hem passat junts.....

No te'n vagis, no marxis, no fugis, no em deixis mai d'escoltar, no t'amaguis així. Malgrat el dia o la nit, malgrat bé o malament, malgrat tard o d'hora... malgrat les llàgrimes o els riures, malgrat tu o malgrat jo... malgrat tot,

sempre t'estimaré.

A l'ombra del pi...

... és on penso cada matí. Amassant la pinassa seca entre els meus dits, somio desperta que ets allí amb mi. El so del vent mou les estretes fulles d'aquell pi, que em protegeix del sol, que no em deixa sentir-me sola. No ho estic. Abraço a aquell pi i em dona l'energia que em falta per seguir.

Silenci, so, buit.

El sol es filtra entre les fulles fent dibuixos asimètrics sobre la meva pell. És l'ombra. Si hi ha sol segur que hi ha ombra. Parlo en veu alta, penso en veu alta. El bosc sembla respondre'm. Tu ets allí amb mi. ¿Ets tu qui respons?, vull pensar que és així.

Tanco els ulls, respiro fons... avui i sempre fas bona olor.
Olor a net, olor a verd, olor a bosc.
Ets tant preciós...

És hora de marxar però el teu encant sembla no deixar-me anar... demà tornaré per estar amb tu i somiar. Amb els ulls tancats o oberts, ja no li tinc por a res. Tanco els ulls, respiro fons...

He tornat, ja no hi ets... al teu lloc he trobat cendres i un tronc estès. ¿Que ha passat? fa olor a cremat. Ja no em respons, no sento el so del bosc. Ja no hi ha bosc, ni l'olor a verd, ni l'olor a net. No hi ha vida, fins i tot sembla no haver-hi sol en aquell desert.

Tot és cremat, ja no hi ets.

I quan el verd es torna gris........
ja no hi ha bosc, hi ha desert.

Amb ràbia, agafo un grapat de les teves cendres. Les estrenyo fort entre els meus dits. ¿Qui ha pogut fer quelcom així? Doncs algú dolent, que no estima el que és verd.... les llàgrimes rellisquen per la meva pell.

Tan de bo ahir, t'hagués dut amb mi.