fa 4 anys...

De nou, desesperada em llenço davant d'aquest full en blanc, com si no tingués res més a fer, com sinó tingués en què preocupar-me, com si durant aquests instant tot s'aturés i se'm permetés pensar, sense cap sentit, sense cap finalitat.

Aquí és on vinc quan no tinc on anar.

Aquí és on m'amago del destí que em persegueix. Aquí és on em buido per sentir-me millor, darrera d'un nom que no és el meu. De vegades tots volem sentir-nos anònim i dir allò que el nostre nom no ens permet dir.

Pensava en el que em passa, en el que sento, en el sense sentit de tot el que m'envolta. Em veig a mi, donant voltes com una baldufa que no puc controlar. Em veig a mi, amb fils que porten el nom del destí. Em veig a mi envoltada en un núvol espès de dubtes i dolor. Em veig a mi, fent mal a les persones que estimo. Vull veure més enllà, vull ser capaç d'afrontar-me a tot, sense por. Vull ser positiva, encara que només sigui per un instant.

No m'agrada sentir-me desgraciada en la meva pròpia vida, no m'agrada aturar-me a esperar que tot passi, i dir-me què vindran temps millors. La vida se'm escapa i sento que no l'atrapo, però m'arrossega. I sembla que cada cop més avall, més al fons.

A la vegada sento que no és just per a les persones que m'estimen, que faci aquesta visió potser massa simple, del que és la vida. Ho sento, ara aquests ulls només veuen així. Només poden veure així, perquè sense llum només es veu foscor. Tan de bo pogués mantenir-vos al marge d'aquest dolor, d'aquest patiment, d'aquest descontrol... en especial a tu, que sempre t'has mostrat al meu costat recolzant-me en tot el que ha fet falta.

T'ho agraeixo. Però la desesperació és tan gran. La por del esdevenir.

Disculpeu-me tots, però aquest cor està desesperat necessita pau i tranquil·litat. Em sento egoista només pensant en mi, capficada en els meus problemes, quan més enllà, darrera d'aquesta trista finestra, hi ha un món ple de problemes.

Sempre jo, sempre a mi, sempre per mi, sempre meu...

Una boira de pensaments confusos encontra meu estan apedregant la meva ment. És el risc que té quan se l'obra i té llibertat. Fuig tot el que tinc a dins, sense cap ordre, sense cap ressò, sense mirar enrere, sense mirar el dolor. Em deixen aquí, desconsolada, donant-me cop i culpant-me de tot... i vull aturar-ho però no puc.

Sempre esperant, que el mal moment passi, que la bogeria es torni raonament, que el descontrol esdevingui calma, que el canvi es torni oportunitat. Sempre esperant temps millors, i mentre perdent el que visc. El temps passa i no es recupera. Un altra cop aquí, un altra cop com abans, lamentant-me... potser és la única cosa que sé fer?

Que canvia aquell moment de desesperació a l'actual? Anys. Només disten anys però la situació es la mateixa. Les ganes de fugir, de voler pensar que no m'ha passat a mi. De pensar en el passat, en els temps millors, quan tot era fàcil, quan res eren preocupacions, quan tot estava fer, quan em podia limitar a viure. Quan el patiment no tenia significat, quan la bogeria era una fal·làcia.

I de nou m'equivoco. Podem fugir de gairebé tot menys del nostre present. Hivernar, amagar-me i no tornar a alliberar-me fins que l'hivern hagi passat. Tinc la sensació d'estar usant exactament les mateixes paraules.

No he madurat. Segueixo sense tenir el control de res del que em passa. Segueixo aturant-me a mirar el que passa. Segueixo plorant sense que ningú ho sàpiga. Segueixo amagant-me davant els altres i somric sense ganes ni desig. Ningú és capaç de veure més enllà, he pogut aïllar els pensaments i sensacions de la resta del món. Només em bombardegen a mi. Només em fan mal a mi. Segueixo patint.

De nou davant l'abisme del canvi forçat.
De nou l'empenta cap al futur que no vull afrontar.
De nou un insult del destí.

I que faig quan estic davant? perdre el control. Mirar-me i dir per què a mi? Egoisme en estat pur. Una altra vegada aquí. Una altra vegada al punt de partida. Una altra vegada rebutjo tota mà que se'm acosta, per què, si la necessito? Cada vegada pitjor.

Incapaç d'afrontar-me amb valentia i coratge, amb força i positivisme. Com el nen que es tapa les orelles amb els dits, ben fort, i tanca els ulls i crida lalala... una trista resposta quan no volem enfrontar la realitat.


No vull pensar més.
Prou.

No vull oblidar-te...

Tinc por de que el temps que ens separa i que cada vegada es fa més gran, guanyi la lluita a l'oblid, no podria perdonar-me un fet així... perdria una part de mi.

Sóc la teva herència, una part de tu. Tu em vas donar la vida i vas fer tot el possible per veure'm feliç. M'agradaria renovar el record del teu somriure, de les teves paraules, dels teus gestos com a pare.

M'agradaria renovar el record d'una vida al teu costat, d'una infantesa i part d'aquesta joventut que em vas donar. M'agradaria renovar-ho tot, o més aviat no renovar res i que tot tornés a ser igual. Igual que abans.

Quan érem una família i tots fèiem pinya per un bé comú.

Tot és dispers ara i aquella època en que tot semblava anar bé, cada cop queda més allunyada de la realitat. Ara visc amb un desconegut que s'oblida sovint de que jo ja tinc un pare, només que ja no el puc veure, ni el puc abraçar, ni li puc parlar... Odio que intenti reemplaçar-te, ets i seràs sempre insubstituïble. Sé que la mama pensa el mateix.

No vull perdre la lluita, no vull que desapareguis mai de la meva vida. No vull que l'oblid guanyi la partida al dolor, al record... Els anys passen i el record persisteix, una fotografia, una cançó, una victòria del barça, un moment que m'agradaria haver compartit amb tu però que no ha pogut ser... La teva fotografia segueix acompanyant la meva habitació.

Sé que no podem canviar el nostre passat, i som fills del futur que tenim per davant, però puc dir amb orgull que van ser els millors anys viscuts i segur que va ser gràcies a tu, per la teva lluita i la teva dedicació perquè mai ens faltés de res. Ara a qui trobo a faltar és a tu.

Tot dispers, tot confús, tot buit...

M'agradaria poder-te fer sentir orgullós una vegada més. Amor de pare. He hagut d'aprendre moltes coses arran de la teva partida cap a un món, qui sap si millor.

He aprés que les desgràcies mai venen soles, he après que ens moments de més agut patiment només pots contar amb tu mateix, he après que sinó segueixes caminant la vida continua avançant i ets tu sol qui et quedes endarrerit, he après que la vida no regala mai res i que passar pàgina no sempre és fàcil, he après el que és sentir un buit a l'interior i més profund del cor i veure com res ni ningú ho pot omplir, he après a buscar-me la vida, a madurar a passos gegants, he après a mirar endavant, he après que allò material no sempre té el valor que li donem i que les millors coses són les que porten tota la vida amb nosaltres, he après que la vida pot canviar amb un instant i les conseqüències poden durar anys... he après a lluitar per seguir.

He tingut persones al costat que m'han ajudat en aquest llarg camí de refer el dolor de la teva absència, he tingut persones que han donat aquell sentit que no era capaç de trobar a la vida. He tingut una segona oportunitat?

Quantes coses no voldria compartir amb tu que ja no puc.

Et diria que he trobat la persona de la meva vida i que estic convençuda de que us portaríeu bé, et diria que he tornat a estudiar a aquella Universitat on sempre havia volgut entrar, et diria que em va bé, que estic contenta del canvi i tinc forces per arribar fins al final, et diria que tinc inquietuds i que sento aquest món com a part meva i em preocupa, per tant, el que aquí pot ocórrer...

... però també et diria que moltes vegades no reconec la casa que em trobo en arribar a casa, tampoc reconec la família que hi viu, també et diria que ha hagut moments de patiment en que no entenia res del que em passava i no feia més que buscar un per què... però no hi ha respostes.

No et vull oblidar mai papa, no vull oblidar el que has significat per mi. Sóc tu, i sempre seré aquesta part de tu.

Avui el teu record se'm ha clavat a la gola, recordant-me que potser feia massa que no tenia aquesta sensació. I de cop por. De cop por de que arribi un dia en que no senti aquesta pressió a la gola, aquestes llàgrimes als ulls, aquest patiment a l'estómac. De cop por.

No vull oblidar-te perquè això et manté viu.

Una fiblada al cor...

... perquè durant uns segons ha deixat de bategar.

Aquells segons mentre llegia paraules d'amor, d'una altra època que no anaven per mi. Tot s'ha aturat i una sensació de buidor, desafecció, mort prematura, angoixa, desengany, desesperació, i perquè no, també l'enveja... s'han apoderat de mi per un instant. Voldria ser també la musa del teu passat.

El cor ha deixat de bategar i aquell instant s'ha convertit en el centre de la meva vida. Paraules d'amor, paraules que es repeteixen durant el transcurs d'una vida, ara per tu, ara per mi. Paraules. Només paraules?


Vaig prometre't i el més important, vaig prometre'm que no ho faria més, que no llegiria el teu passat.. però està tant proper, forma part de tu, i tant sols a un clic. Volia llegir el que has escrit avui, però he acabat llegint el que pensaves ahir, un ahir allunyat.

T'he identificat, t'he vist en aquelles paraules, que no anaven per mi. Eren tant maques, tant boniques. Que et passava? Se't veia trist, però enamorat. Et van fer mal?.

Sentia el teu dolor, que travessava cada porus de la meva pell i s'unia amb el meu propi dolor formant-ne un encara major i més intens. Quina unió més insòlita i tant sòlida. Volia aturar el meu cervell, igual que el meu cor en aquell instant. Però es traïdor, i no compleix les ordres de la raó.

Seguia enviant-me missatges de dolor i misèria, de buidor i impotència. Et prometo que ho volia aturar, volia deixar de sentir aquell moment, foll i intens. Però ell no s'aturava, seguia el seu pas inexorable cap a la fi, la desesperació i la desraó.

Al final, en mig d'aquell caos de lluita interna, he pres el control de la situació. He guanyat jo el timó d'aquell vaixell perdut en un mar immens de pensaments traïdors i dolorosos. Malmès, l'he intentat reconstruir, fer-li entendre que els cops que ha rebut, se'ls ha generat ell mateix.

És fàcil enfonsar un vaixell des de l'interior.

Res a fer.

Danyat i ferit l'he acompanyat amb mi durant un instant. No tenia ferides, o més aviat no eren visibles. El mirava i em veia a mi, el resultat d'una baralla interna i intensa, sense cops, però amb molt dolor.

Vull demanar ajuda perquè no em vull fer més mal pensant que et puc perdre. No vull patir pels temps passats que ens han fet ser com som ara. No vull perdre el control de la situació.

On estàs, raó, en aquells instants de bogeria? Perquè m'abandones i em deixes a la virtut dels pensaments i sentiments més foscos i absurds? Perquè deixes que em quedi estesa al terra, sense forces i abatuda?


Tant se val com d'intensament t'invoqui, has decidit abandonar-me i quan vols, tornes a recuperar les restes de la desesperació.

Capritxosa raó, que jugues amb mi com vols.

Aleshores és quan vull buidar el pensament, i vinc aquí, vomito les sensacions que em desperta, sobredosi de sentiments, absència de raó, ferides que com he dit no es veuen, però a poc a poc es fan grans, gegants, i sota aquest esperit fort, estic jo, buscant-me a mi mateixa.

Caminant en cercles... invocant l'amor i la raó.
La falta que no estiguis al meu costat.

Perdona'm, amor, m'he equivocat, però no sóc jo qui decideix en què pensar, què sentir, per què deixar-me portar. Tan de bo pogués decidir que ser, que sentir, que pensar...
Un cop més, esclava del pensament, que mai queda buit.

No em reconec, no vull ser el que sóc.
Apagueu el llum.

La chica que soñaba con un reloj, una cerilla y un bidón de gasolina

No sé que siento, pero siento mucho.

Me siento pequeña e indefensa. Desaparecida y oculta. Quiero encontrar la paz conmigo misma, buscar en mi interior y encontrar esa esencia que debe serenar a todo humano, ese origen. Quizás esta paz me lleve inexorablemente a conocer todas las respuestas a mis dudas.

¿Por que sólo escribo cuando siento dolor? ¿Por qué nunca cuando soy feliz y vivo en plena felicidad? Porque vivo con mayor intensidad el dolor que la menospreciada felicidad, que sólo nos damos cuenta de su existencia cuando carecemos de ella. Me gustaría huir, un tiempo, refugiarme en una cabaña en la montaña, donde solo el sonido de la naturaleza lograra perturbar mis pensamientos. Quiero cansarme de pensar, no tener preocupaciones ni malos sentimientos.

Despegarme del suelo, de lo terrenal y flotar libremente por el espacio. Quiero tener el más maravilloso de los viajes, el que nos lleva a conocernos a nosotros mismos. Para luego poder mirar a la vida de cara y sin miedo, con ganas y con energía. Renovada, preparada para los nuevos embistes del devenir. ¿Será eso posible o será mejor que deje de soñar?

Imposible conseguirlo cuando vives atado a un reloj que te marca cada segundo de tu vida, con una caja tonta que te dice que necesitas y que no debes necesitar, un teléfono móvil que te hace estar localizable en cualquier momento, y una conexión a Internet de banda ancha las 24h al día. Bienvenida al mundo moderno.

Tota bruixa té un gat negre...

Eren prop de les 3 del matí i els seus plors rebotaven per les buides parets del pis. Havien començat de manera sobtada, sense que ningú ho advertís abans, quan ho van desitjar els plors, van fer acte de presència. De fons, una música alegre que feia estiu, malgrat dins seu sempre era de nit, era hivern. Tornava a estar sola, com cada nit aquella hora. Un impuls irrefrenable la va dur a baixar aquelles escales, asseure's al sofà i abraçar el seu gat negre mentre plorava.

Ell no es movia, era com un peluix, i fora de ser el de sempre, es va dignar a mirar-la immòbil, mentre els seus gemecs i llàgrimes omplien aquella estança, buida. El gat no sabia que passava, però ella tampoc. Per què plorava d'aquella manera? Per què tenia aquella sensació de no poder parar i restar així fins que els seus ulls li diguessin prou? Fins que ja no hi hagués més llàgrimes per expulsar, més dolor que gestionar, més ànima que buidar... Què l'havia dut a aquella situació?.

El sentiment de soledat era tan gran que no podia veure-hi més enllà...

"ja està bé, no ploris més!"

... es deia una vegada i una altra per si mateixa... però és tant dur sentir-se abandonat, sentir-se desemparat, quan més necessites no estar sola, quan més necessites el calor familiar, allò que et fa ser, sentir i existir. Rebutjada, no podia evitar sentir-se rebutjada. Ignorada, no podia evitar sentir-se ignorada. Sola, no podia evitar sentir-se sola, perquè així és com estava la major part del temps; i quan no, omplia el seu temps amb coses que no volia fer... però al ser remunerat, tot es pot suportar. Tot o gairebé tot.

Quin preu té el nostre esforç?

Que me'n dieu de l'esforç de llevar-se cada matí quan no es tenen ganes de seguir?

No hi ha diners al món per pagar el sacrifici d'intentar viure, quan no es pot viure.

"Quan vaig deixar de ser jo, per convertir-me en això?"

Quan vas deixar de ser tu, per convertir-te en això? Com si formulant la pregunta ja pogués obtenir la resposta, ella seguia buscant una excusa per no fer front al que estava vivint. Benvinguda a l'etapa adulta, això és el teu futur, el que passa es que potser sí que se't ha avançat una mica. Pot ser la vida et queda gran per viure-la, llàstima que no puguis ser una espectadora més de les teves pròpies aventures i desventures, de ben segur que series la seguidora número u.

Ella començava a pensar en el que havia fet malament per arribar a aquests punt, de buidor involuntari, de menyspreu personal, de reducció a la mínima expressió el que havia de ser una persona adulta. Sempre buscant culpables, mai solucions... ella mai trobava la solució però en treia conclusions.

"i ara per què faig això?"

I ara per què fa això?. L'estona al sofà va durar bastant, o potser es que a ella aquells segons sense sentit se li van fer eterns. No ho sé. El cas es que seguia abraçant al gat, estrenyent-lo entre els seus braços com si fos la única cosa que tingués. L'animal es resignava una vegada i una altra. Mig adormit, encara no tenia gaire opció a fer res més, ella ho sabia, i no el deixava fugir. Seguia plorant, sense massa sentit. Però ella imaginava en tot moment el motiu d'aquells plors... sí, tot tenia sentit quan escoltava el seu propi eco rebotar una vegada i una altra. Ninguna paraula de consol era retrobada en mig del silenci. Plorava perquè estava sola.

El gat, cansat d'aquella situació incomprensible als seus ulls grocs, finalment va poder fugir de l'encanteri, però es va asseure lliurement bastant a prop. Amb la cua li feia pessigolles per l'esquena, és possible que l'intentés animar?. Finalment, es va quedar asseguda, mirant aquell terra sotmès a la foscor típica que anuncia la negre nit.

La cançó d'estiu que sonava al pis de dalt, semblava que hagués finalitzat en aquesta (breu?) estona. Qualsevol veí que la sentís podria pensar que darrera d'aquella paret mestre es trobava una jove alegre i plena de joia, amb ganes de viure i somriure, malgrat tot, com de diferent és el que deia el seu interior! Què fàcil és enganyar aquells que resten separats per envans! Què bé que aïllen les parets mestres del soroll! Què inacabables són els kilòmetres quan et separen del teu amor...

El gat era negre,

i ella començava a pensar que era una bruixa.

Altaveu al pensament

Amb una tasa de café calent em disposo a pensar una estona.. amb una música hipnotitzant de fons que sembla que sigui tota l'estona la mateixa, les condicions necessaries per posar-me a escriure després de tant de temps, es compleixen. Però l'hora no acompanya...

Feia massa temps que el pensament em perseguia però jo l'ignorava. Feia massa temps que la inspiració trucava a la meva porta, però sempre la trobava tancada. Feia massa temps que volia, però sempre trobava una raó per no poder. Ja no puc seguir fugint.

Fugint! així és com em passo la major part de la meva vida.

Tot i que de vegades no sé ni de que ni de qui...

Però avui puc dir que estic, no sé per quant de temps, però aquí estic, disposada a plasmar els meus pensaments fins a que es quedi buit, ben buit, que és com no molesta, com no fa nosa... com sinó hi sigués... el vull buidar per no seguir sent la seva esclava.

Esclava del pensament.

I doncs... què penso?

Principalment penso ...

Per què?

Per què sóc esclava del pensament? No puc mai ser feliç del tot, perquè sempre tinc preocupacions dins la meva ment i si no existeixen, me les genero. Hauria de gaudir de la vida, de tots i cada un dels instants que el destí m'ha regalat sense demanar-me res a canvi. Hauria de somiar sense perdre mai el somriure...

... però no puc, cap esclau pot somriure, ni somiar, ni ser feliç.

I quan l'esclau és lliure per fi? Potser no ho arriba a ser mai fins el dia que la mort l'arrenca del món tal i com fins ara tots els aquí presents el coneixem. Mai seré lliure i ho sé. Tan de bo pogués ser com la resta, no pensar, deixar-me portar per aquesta vida de bojos en la que realment, cada cop som menys els que pensem...

De vegades desitjaria no ser crítica, no tenir opinió, no tenir aspiracions, ni inquietuds, ni somnis... així mai tindria preocupacions, ni frustracions, ni somnis trucats, ni lluites perdudes. La llista de fracassos estaria buida, com el meu pensament. Ja seria una màquina perfecta per al sistema, i assoliria aquella falsa felicitat que ens volen fer creure que és necessària.

Ells ens diuen el que ens fa feliç i el que no, ens estalvien pensar, ells ja ho fan per tot nosaltres. El sistema funciona si tots ens sentim feliços, que pot passar? Cap veu s'aixeca en contra d'aquesta dictadura del pensament. Més feliços, menys pensaments.

No pensis, no pensis... ja ho faig jo per tu.

No ens adonem, però tot al nostre voltant està mogut per uns invisibles fils que ens porten cap a aquesta falsa felicitat, de satisfer les necessitats materials per damunt de les personals.

Món hipòcrita... no et suporto.

El pitjor de tot es que cada cop em sento més absorbida per tu ...

... i començo a creure que potser jugant al teu joc seria més feliç.

És tant suggerent la idea de que pensin per tu, i a canvi et prometin una felicitat perdurable i despreocupada. Sobretot quan et costa ser feliç precisament perquè et sents esclau d'alguna cosa, d'un desig, d'un somni, d'un pensament...

Però no vull formar part d'aquest joc, no d'aquesta manera, no com tots!

Sobretot perquè deixaria de ser esclau del pensament, per passar a ser esclau d'aquest sistema tan ben muntat per Ells. Em pensaria que he assolit la meva llibertat amb aquesta felicitat, aparentment gratuita, però no obstant, la realitat és que mai l'hauria tingut tant lluny.

Parem-nos i pensem ...

Realment hi ha alguna manera de ser lliures?

Doncs ja que som esclaus de la vida, dir que gustosament ho sóc del amor, la part més important de la meva vida on hi diposito la majoria dels meus pensaments, somnis i desitjos. I és per tant la màxima font de felicitat, el toc dolça a aquest món boig, que ho és una mica més (o una mica menys) si tens amb qui compartir-ho.

Sort en tenim del amor ...

De moment Ells no ens poden robar aquesta felicitat, manipular-la, gestionar-la, idealitzar-la ... Sí!. Per tant l'amor és el que ens farà lliures, és el far cap a la nostra llibertat. Cap al món ple de somnis que conquerir.

I crec que jo ja he emprés el meu camí...

... línia recta a pas ferm.

El cafè que abans treia fum, ara es fred. La música que sonava a canviat lleugerament, i amb ella els records que l'acompanyen. No sé si em sento millor o pitjor que uns minuts enrere. Però li he donat veu i forma a aquests pensaments que m'angoixen amb tanta freqüència...

Ho hauriem de fer més sovint això de donar un altaveu als nostres pensaments.... potser arribarà el dia en que ja no sabrem com es fa això de pensar. Per si de cas, jo intentaré no perdre la pràctica, perquè malgrat tot, sinó pogués pensar, ni qüestionar, ni somiar, ni imaginar, ni desitjar... deixaria d'existir.

Perquè...

penso doncs existeixo.