Sóc la teva herència, una part de tu. Tu em vas donar la vida i vas fer tot el possible per veure'm feliç. M'agradaria renovar el record del teu somriure, de les teves paraules, dels teus gestos com a pare.
M'agradaria renovar el record d'una vida al teu costat, d'una infantesa i part d'aquesta joventut que em vas donar. M'agradaria renovar-ho tot, o més aviat no renovar res i que tot tornés a ser igual. Igual que abans.
Quan érem una família i tots fèiem pinya per un bé comú.
Tot és dispers ara i aquella època en que tot semblava anar bé, cada cop queda més allunyada de la realitat. Ara visc amb un desconegut que s'oblida sovint de que jo ja tinc un pare, només que ja no el puc veure, ni el puc abraçar, ni li puc parlar... Odio que intenti reemplaçar-te, ets i seràs sempre insubstituïble. Sé que la mama pensa el mateix.
No vull perdre la lluita, no vull que desapareguis mai de la meva vida. No vull que l'oblid guanyi la partida al dolor, al record... Els anys passen i el record persisteix, una fotografia, una cançó, una victòria del barça, un moment que m'agradaria haver compartit amb tu però que no ha pogut ser... La teva fotografia segueix acompanyant la meva habitació.
Sé que no podem canviar el nostre passat, i som fills del futur que tenim per davant, però puc dir amb orgull que van ser els millors anys viscuts i segur que va ser gràcies a tu, per la teva lluita i la teva dedicació perquè mai ens faltés de res. Ara a qui trobo a faltar és a tu.
Tot dispers, tot confús, tot buit...
M'agradaria poder-te fer sentir orgullós una vegada més. Amor de pare. He hagut d'aprendre moltes coses arran de la teva partida cap a un món, qui sap si millor.
He aprés que les desgràcies mai venen soles, he après que ens moments de més agut patiment només pots contar amb tu mateix, he après que sinó segueixes caminant la vida continua avançant i ets tu sol qui et quedes endarrerit, he après que la vida no regala mai res i que passar pàgina no sempre és fàcil, he après el que és sentir un buit a l'interior i més profund del cor i veure com res ni ningú ho pot omplir, he après a buscar-me la vida, a madurar a passos gegants, he après a mirar endavant, he après que allò material no sempre té el valor que li donem i que les millors coses són les que porten tota la vida amb nosaltres, he après que la vida pot canviar amb un instant i les conseqüències poden durar anys... he après a lluitar per seguir.
He tingut persones al costat que m'han ajudat en aquest llarg camí de refer el dolor de la teva absència, he tingut persones que han donat aquell sentit que no era capaç de trobar a la vida. He tingut una segona oportunitat?
Quantes coses no voldria compartir amb tu que ja no puc.
Et diria que he trobat la persona de la meva vida i que estic convençuda de que us portaríeu bé, et diria que he tornat a estudiar a aquella Universitat on sempre havia volgut entrar, et diria que em va bé, que estic contenta del canvi i tinc forces per arribar fins al final, et diria que tinc inquietuds i que sento aquest món com a part meva i em preocupa, per tant, el que aquí pot ocórrer...
... però també et diria que moltes vegades no reconec la casa que em trobo en arribar a casa, tampoc reconec la família que hi viu, també et diria que ha hagut moments de patiment en que no entenia res del que em passava i no feia més que buscar un per què... però no hi ha respostes.
No et vull oblidar mai papa, no vull oblidar el que has significat per mi. Sóc tu, i sempre seré aquesta part de tu.
Avui el teu record se'm ha clavat a la gola, recordant-me que potser feia massa que no tenia aquesta sensació. I de cop por. De cop por de que arribi un dia en que no senti aquesta pressió a la gola, aquestes llàgrimes als ulls, aquest patiment a l'estómac. De cop por.
No vull oblidar-te perquè això et manté viu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada