Et demano perdó. Volia dir que t'estimo.

És a dir, aquí tothom pot dir el que li sembla, menys jo.

Per variar, em torna a envair una sensació de no saber que és el que passa al meu voltant. Aquella sensació quan veig que tot és fora de control, que no hi ha res que pugui aturar-ho. Una erupció de sentiments invisibles, amb forma transparent, però conseqüències funestes per qui es troba a prop.

I de nou jo sota l'eix de major activitat, i es que dins de mi deu haver una falla de gran activitat tectònica. Erupcions del interior, que passen com si res, i sempre preguntant-me un per què?.

Doncs mira noia, de vegades no hi ha resposta, deixa de donar cops de cap a la paret de formigó. Que acabaràs prenent mal.

Però realment aquest món no és igual per a tothom, no tothom té els mateixos drets, ni la mateixa credibilitat, ni les mateixes oportunitats de ser escolat i ser comprés. I de vegades cridar no és la solució per fer-te sentir, tot i que aconsegueixes que tothom et miri amb incredulitat, i si tenies res a dir, ara ja ningú et prendrà seriosament.

Em bull la sang amb qualsevol injustícia, però en especial les que m'envolten o entre les que m'hi veig afectada. És tant fàcil ser just, i a la vegada tant abstracte aquest terme. És ben cert que no hi ha més subjectiu que la justícia, juntament amb el llenguatge escrit, pla, sense expressió que diu molt, però no expressa res.

I si dues persones parlen el mateix llenguatge, perquè no arriben a entendre's? per què sempre s'ha d'anar buscant més enllà, en busca de fantasmes o gnoms amb cares de pocs amics? La subjectivitat de les paraules escrites, permeten aquest joc i tu i jo ens hi deixem portar fins als límits de la paciència humana i aleshores superem la línia, i ja no som justos l'un amb l'altra.

Aprofitant aquest racons del llenguatge escrit, m'hi deixo absorbir, amagant en cada plec que aquest m'ofereix, una mica més de mi. Però aleshores, per què cada vegada em sento més nua?. L'amor et despulla i fa que et sentis vulnerable, i si ja ho erets abans a tot el que t'envolta, ara ja no hi ha res a fer.

Depens de l'entorn i no de tu mateix.

Depenc de l'entorn i no de mi mateixa, i el meu entorn ets tu i ningú més. I desprotegida, em desarmes amb cadascuna de les paraules que em dediques, i ja no sé com actuar, i et torno la moneda perquè em veig amenaçada i et dedico paraules que mai hagués pensat. Però tot és por.

És sabut, que tots necessitem un cert reconeixement social per alimentar el nostre ego, sempre afamat de bones paraules i amables dedicatòries, tot i que d'entrada sentin com a falsos compliments, l'ego no fa miraments i tot ho absorbeix, per créixer i formar part d'un cos que ha abandonat.

Sí, jo també necessito aquest reconeixement (suposo que me l'he de guanyar també), però recentment he rebut el cop més fort i devastador de la meva vida. Encara em trobo intentant recollir els esmicolats trossos del que algun dia començava a ser, però cada vegada em desanimo més i tinc més ganes de catapultar-ho tot al espai, on regna el buit, com aquí.

Així no puc creure en mi i reconstruir-me, no hi ha res sòlid a part de tu i saps que la teva vida pot ser seria més fàcil sense aquesta mena de problemes derivats de la meva persona. Tinc por que ara, i en dies com aquests, t'escoltis aquelles paraules de qui crida, no coneix i parla, però no obstant del que surt per la seva boca, des del seu punt de vista, són veritats absolutes.

Al meu cap no para de ressonar la frase: Una mentida repetida cent vegades es converteix en veritat.

I tinc tanta por, em sento tant indefensa davant d'aquests atacs injustos i sense cap raonament. No sé que fer per netejar la meva imatge, tant de bo pogués fer que allò no va existir mai. Ara aquelles paraules et bombardejaran fins que ja no puguis sostenir-les més. Tu, que als meus ulls ets la més poderosa muralla als problemes que intenten atacar-me.

Tu, en qui he volgut depositar tots els meus somnis de futur, totes les meves esperances. Tu. En tu s'ha de reduït tot el meu món perquè ja no necessito res més. Vull que em comprenguis, que ho intentis, que no et cansis d'escoltar-me.

Però sobretot vull que t'expressis i que no decaiguis.

I em sembla que no només a mi em convé saber i entendre el significat d'aquesta frase:

"No jutgis a la gent pel que pensin els demés, intenta coneix-els tu mateix i et sorprendràs".

Sí, tens raó, jo estic disposada a donar totes les oportunitats que calgui per a conèixer una persona, perquè tot el que em pugui aportar, serà més del que ja conec... però i qui és capaç de fer això per mi?


Pot ser tu, i ningú més.


I mentre, les ferides segueixen i la por de perdre't augmenta. Et necessito.

fa 4 anys...

De nou, desesperada em llenço davant d'aquest full en blanc, com si no tingués res més a fer, com sinó tingués en què preocupar-me, com si durant aquests instant tot s'aturés i se'm permetés pensar, sense cap sentit, sense cap finalitat.

Aquí és on vinc quan no tinc on anar.

Aquí és on m'amago del destí que em persegueix. Aquí és on em buido per sentir-me millor, darrera d'un nom que no és el meu. De vegades tots volem sentir-nos anònim i dir allò que el nostre nom no ens permet dir.

Pensava en el que em passa, en el que sento, en el sense sentit de tot el que m'envolta. Em veig a mi, donant voltes com una baldufa que no puc controlar. Em veig a mi, amb fils que porten el nom del destí. Em veig a mi envoltada en un núvol espès de dubtes i dolor. Em veig a mi, fent mal a les persones que estimo. Vull veure més enllà, vull ser capaç d'afrontar-me a tot, sense por. Vull ser positiva, encara que només sigui per un instant.

No m'agrada sentir-me desgraciada en la meva pròpia vida, no m'agrada aturar-me a esperar que tot passi, i dir-me què vindran temps millors. La vida se'm escapa i sento que no l'atrapo, però m'arrossega. I sembla que cada cop més avall, més al fons.

A la vegada sento que no és just per a les persones que m'estimen, que faci aquesta visió potser massa simple, del que és la vida. Ho sento, ara aquests ulls només veuen així. Només poden veure així, perquè sense llum només es veu foscor. Tan de bo pogués mantenir-vos al marge d'aquest dolor, d'aquest patiment, d'aquest descontrol... en especial a tu, que sempre t'has mostrat al meu costat recolzant-me en tot el que ha fet falta.

T'ho agraeixo. Però la desesperació és tan gran. La por del esdevenir.

Disculpeu-me tots, però aquest cor està desesperat necessita pau i tranquil·litat. Em sento egoista només pensant en mi, capficada en els meus problemes, quan més enllà, darrera d'aquesta trista finestra, hi ha un món ple de problemes.

Sempre jo, sempre a mi, sempre per mi, sempre meu...

Una boira de pensaments confusos encontra meu estan apedregant la meva ment. És el risc que té quan se l'obra i té llibertat. Fuig tot el que tinc a dins, sense cap ordre, sense cap ressò, sense mirar enrere, sense mirar el dolor. Em deixen aquí, desconsolada, donant-me cop i culpant-me de tot... i vull aturar-ho però no puc.

Sempre esperant, que el mal moment passi, que la bogeria es torni raonament, que el descontrol esdevingui calma, que el canvi es torni oportunitat. Sempre esperant temps millors, i mentre perdent el que visc. El temps passa i no es recupera. Un altra cop aquí, un altra cop com abans, lamentant-me... potser és la única cosa que sé fer?

Que canvia aquell moment de desesperació a l'actual? Anys. Només disten anys però la situació es la mateixa. Les ganes de fugir, de voler pensar que no m'ha passat a mi. De pensar en el passat, en els temps millors, quan tot era fàcil, quan res eren preocupacions, quan tot estava fer, quan em podia limitar a viure. Quan el patiment no tenia significat, quan la bogeria era una fal·làcia.

I de nou m'equivoco. Podem fugir de gairebé tot menys del nostre present. Hivernar, amagar-me i no tornar a alliberar-me fins que l'hivern hagi passat. Tinc la sensació d'estar usant exactament les mateixes paraules.

No he madurat. Segueixo sense tenir el control de res del que em passa. Segueixo aturant-me a mirar el que passa. Segueixo plorant sense que ningú ho sàpiga. Segueixo amagant-me davant els altres i somric sense ganes ni desig. Ningú és capaç de veure més enllà, he pogut aïllar els pensaments i sensacions de la resta del món. Només em bombardegen a mi. Només em fan mal a mi. Segueixo patint.

De nou davant l'abisme del canvi forçat.
De nou l'empenta cap al futur que no vull afrontar.
De nou un insult del destí.

I que faig quan estic davant? perdre el control. Mirar-me i dir per què a mi? Egoisme en estat pur. Una altra vegada aquí. Una altra vegada al punt de partida. Una altra vegada rebutjo tota mà que se'm acosta, per què, si la necessito? Cada vegada pitjor.

Incapaç d'afrontar-me amb valentia i coratge, amb força i positivisme. Com el nen que es tapa les orelles amb els dits, ben fort, i tanca els ulls i crida lalala... una trista resposta quan no volem enfrontar la realitat.


No vull pensar més.
Prou.

No vull oblidar-te...

Tinc por de que el temps que ens separa i que cada vegada es fa més gran, guanyi la lluita a l'oblid, no podria perdonar-me un fet així... perdria una part de mi.

Sóc la teva herència, una part de tu. Tu em vas donar la vida i vas fer tot el possible per veure'm feliç. M'agradaria renovar el record del teu somriure, de les teves paraules, dels teus gestos com a pare.

M'agradaria renovar el record d'una vida al teu costat, d'una infantesa i part d'aquesta joventut que em vas donar. M'agradaria renovar-ho tot, o més aviat no renovar res i que tot tornés a ser igual. Igual que abans.

Quan érem una família i tots fèiem pinya per un bé comú.

Tot és dispers ara i aquella època en que tot semblava anar bé, cada cop queda més allunyada de la realitat. Ara visc amb un desconegut que s'oblida sovint de que jo ja tinc un pare, només que ja no el puc veure, ni el puc abraçar, ni li puc parlar... Odio que intenti reemplaçar-te, ets i seràs sempre insubstituïble. Sé que la mama pensa el mateix.

No vull perdre la lluita, no vull que desapareguis mai de la meva vida. No vull que l'oblid guanyi la partida al dolor, al record... Els anys passen i el record persisteix, una fotografia, una cançó, una victòria del barça, un moment que m'agradaria haver compartit amb tu però que no ha pogut ser... La teva fotografia segueix acompanyant la meva habitació.

Sé que no podem canviar el nostre passat, i som fills del futur que tenim per davant, però puc dir amb orgull que van ser els millors anys viscuts i segur que va ser gràcies a tu, per la teva lluita i la teva dedicació perquè mai ens faltés de res. Ara a qui trobo a faltar és a tu.

Tot dispers, tot confús, tot buit...

M'agradaria poder-te fer sentir orgullós una vegada més. Amor de pare. He hagut d'aprendre moltes coses arran de la teva partida cap a un món, qui sap si millor.

He aprés que les desgràcies mai venen soles, he après que ens moments de més agut patiment només pots contar amb tu mateix, he après que sinó segueixes caminant la vida continua avançant i ets tu sol qui et quedes endarrerit, he après que la vida no regala mai res i que passar pàgina no sempre és fàcil, he après el que és sentir un buit a l'interior i més profund del cor i veure com res ni ningú ho pot omplir, he après a buscar-me la vida, a madurar a passos gegants, he après a mirar endavant, he après que allò material no sempre té el valor que li donem i que les millors coses són les que porten tota la vida amb nosaltres, he après que la vida pot canviar amb un instant i les conseqüències poden durar anys... he après a lluitar per seguir.

He tingut persones al costat que m'han ajudat en aquest llarg camí de refer el dolor de la teva absència, he tingut persones que han donat aquell sentit que no era capaç de trobar a la vida. He tingut una segona oportunitat?

Quantes coses no voldria compartir amb tu que ja no puc.

Et diria que he trobat la persona de la meva vida i que estic convençuda de que us portaríeu bé, et diria que he tornat a estudiar a aquella Universitat on sempre havia volgut entrar, et diria que em va bé, que estic contenta del canvi i tinc forces per arribar fins al final, et diria que tinc inquietuds i que sento aquest món com a part meva i em preocupa, per tant, el que aquí pot ocórrer...

... però també et diria que moltes vegades no reconec la casa que em trobo en arribar a casa, tampoc reconec la família que hi viu, també et diria que ha hagut moments de patiment en que no entenia res del que em passava i no feia més que buscar un per què... però no hi ha respostes.

No et vull oblidar mai papa, no vull oblidar el que has significat per mi. Sóc tu, i sempre seré aquesta part de tu.

Avui el teu record se'm ha clavat a la gola, recordant-me que potser feia massa que no tenia aquesta sensació. I de cop por. De cop por de que arribi un dia en que no senti aquesta pressió a la gola, aquestes llàgrimes als ulls, aquest patiment a l'estómac. De cop por.

No vull oblidar-te perquè això et manté viu.

Una fiblada al cor...

... perquè durant uns segons ha deixat de bategar.

Aquells segons mentre llegia paraules d'amor, d'una altra època que no anaven per mi. Tot s'ha aturat i una sensació de buidor, desafecció, mort prematura, angoixa, desengany, desesperació, i perquè no, també l'enveja... s'han apoderat de mi per un instant. Voldria ser també la musa del teu passat.

El cor ha deixat de bategar i aquell instant s'ha convertit en el centre de la meva vida. Paraules d'amor, paraules que es repeteixen durant el transcurs d'una vida, ara per tu, ara per mi. Paraules. Només paraules?


Vaig prometre't i el més important, vaig prometre'm que no ho faria més, que no llegiria el teu passat.. però està tant proper, forma part de tu, i tant sols a un clic. Volia llegir el que has escrit avui, però he acabat llegint el que pensaves ahir, un ahir allunyat.

T'he identificat, t'he vist en aquelles paraules, que no anaven per mi. Eren tant maques, tant boniques. Que et passava? Se't veia trist, però enamorat. Et van fer mal?.

Sentia el teu dolor, que travessava cada porus de la meva pell i s'unia amb el meu propi dolor formant-ne un encara major i més intens. Quina unió més insòlita i tant sòlida. Volia aturar el meu cervell, igual que el meu cor en aquell instant. Però es traïdor, i no compleix les ordres de la raó.

Seguia enviant-me missatges de dolor i misèria, de buidor i impotència. Et prometo que ho volia aturar, volia deixar de sentir aquell moment, foll i intens. Però ell no s'aturava, seguia el seu pas inexorable cap a la fi, la desesperació i la desraó.

Al final, en mig d'aquell caos de lluita interna, he pres el control de la situació. He guanyat jo el timó d'aquell vaixell perdut en un mar immens de pensaments traïdors i dolorosos. Malmès, l'he intentat reconstruir, fer-li entendre que els cops que ha rebut, se'ls ha generat ell mateix.

És fàcil enfonsar un vaixell des de l'interior.

Res a fer.

Danyat i ferit l'he acompanyat amb mi durant un instant. No tenia ferides, o més aviat no eren visibles. El mirava i em veia a mi, el resultat d'una baralla interna i intensa, sense cops, però amb molt dolor.

Vull demanar ajuda perquè no em vull fer més mal pensant que et puc perdre. No vull patir pels temps passats que ens han fet ser com som ara. No vull perdre el control de la situació.

On estàs, raó, en aquells instants de bogeria? Perquè m'abandones i em deixes a la virtut dels pensaments i sentiments més foscos i absurds? Perquè deixes que em quedi estesa al terra, sense forces i abatuda?


Tant se val com d'intensament t'invoqui, has decidit abandonar-me i quan vols, tornes a recuperar les restes de la desesperació.

Capritxosa raó, que jugues amb mi com vols.

Aleshores és quan vull buidar el pensament, i vinc aquí, vomito les sensacions que em desperta, sobredosi de sentiments, absència de raó, ferides que com he dit no es veuen, però a poc a poc es fan grans, gegants, i sota aquest esperit fort, estic jo, buscant-me a mi mateixa.

Caminant en cercles... invocant l'amor i la raó.
La falta que no estiguis al meu costat.

Perdona'm, amor, m'he equivocat, però no sóc jo qui decideix en què pensar, què sentir, per què deixar-me portar. Tan de bo pogués decidir que ser, que sentir, que pensar...
Un cop més, esclava del pensament, que mai queda buit.

No em reconec, no vull ser el que sóc.
Apagueu el llum.

La chica que soñaba con un reloj, una cerilla y un bidón de gasolina

No sé que siento, pero siento mucho.

Me siento pequeña e indefensa. Desaparecida y oculta. Quiero encontrar la paz conmigo misma, buscar en mi interior y encontrar esa esencia que debe serenar a todo humano, ese origen. Quizás esta paz me lleve inexorablemente a conocer todas las respuestas a mis dudas.

¿Por que sólo escribo cuando siento dolor? ¿Por qué nunca cuando soy feliz y vivo en plena felicidad? Porque vivo con mayor intensidad el dolor que la menospreciada felicidad, que sólo nos damos cuenta de su existencia cuando carecemos de ella. Me gustaría huir, un tiempo, refugiarme en una cabaña en la montaña, donde solo el sonido de la naturaleza lograra perturbar mis pensamientos. Quiero cansarme de pensar, no tener preocupaciones ni malos sentimientos.

Despegarme del suelo, de lo terrenal y flotar libremente por el espacio. Quiero tener el más maravilloso de los viajes, el que nos lleva a conocernos a nosotros mismos. Para luego poder mirar a la vida de cara y sin miedo, con ganas y con energía. Renovada, preparada para los nuevos embistes del devenir. ¿Será eso posible o será mejor que deje de soñar?

Imposible conseguirlo cuando vives atado a un reloj que te marca cada segundo de tu vida, con una caja tonta que te dice que necesitas y que no debes necesitar, un teléfono móvil que te hace estar localizable en cualquier momento, y una conexión a Internet de banda ancha las 24h al día. Bienvenida al mundo moderno.