De nou, desesperada em llenço davant d'aquest full en blanc, com si no tingués res més a fer, com sinó tingués en què preocupar-me, com si durant aquests instant tot s'aturés i se'm permetés pensar, sense cap sentit, sense cap finalitat.
Aquí és on vinc quan no tinc on anar.
Aquí és on m'amago del destí que em persegueix. Aquí és on em buido per sentir-me millor, darrera d'un nom que no és el meu. De vegades tots volem sentir-nos anònim i dir allò que el nostre nom no ens permet dir.
Pensava en el que em passa, en el que sento, en el sense sentit de tot el que m'envolta. Em veig a mi, donant voltes com una baldufa que no puc controlar. Em veig a mi, amb fils que porten el nom del destí. Em veig a mi envoltada en un núvol espès de dubtes i dolor. Em veig a mi, fent mal a les persones que estimo. Vull veure més enllà, vull ser capaç d'afrontar-me a tot, sense por. Vull ser positiva, encara que només sigui per un instant.
No m'agrada sentir-me desgraciada en la meva pròpia vida, no m'agrada aturar-me a esperar que tot passi, i dir-me què vindran temps millors. La vida se'm escapa i sento que no l'atrapo, però m'arrossega. I sembla que cada cop més avall, més al fons.
A la vegada sento que no és just per a les persones que m'estimen, que faci aquesta visió potser massa simple, del que és la vida. Ho sento, ara aquests ulls només veuen així. Només poden veure així, perquè sense llum només es veu foscor. Tan de bo pogués mantenir-vos al marge d'aquest dolor, d'aquest patiment, d'aquest descontrol... en especial a tu, que sempre t'has mostrat al meu costat recolzant-me en tot el que ha fet falta.
T'ho agraeixo. Però la desesperació és tan gran. La por del esdevenir.
Disculpeu-me tots, però aquest cor està desesperat necessita pau i tranquil·litat. Em sento egoista només pensant en mi, capficada en els meus problemes, quan més enllà, darrera d'aquesta trista finestra, hi ha un món ple de problemes.
Sempre jo, sempre a mi, sempre per mi, sempre meu...
Una boira de pensaments confusos encontra meu estan apedregant la meva ment. És el risc que té quan se l'obra i té llibertat. Fuig tot el que tinc a dins, sense cap ordre, sense cap ressò, sense mirar enrere, sense mirar el dolor. Em deixen aquí, desconsolada, donant-me cop i culpant-me de tot... i vull aturar-ho però no puc.
Sempre esperant, que el mal moment passi, que la bogeria es torni raonament, que el descontrol esdevingui calma, que el canvi es torni oportunitat. Sempre esperant temps millors, i mentre perdent el que visc. El temps passa i no es recupera. Un altra cop aquí, un altra cop com abans, lamentant-me... potser és la única cosa que sé fer?
Que canvia aquell moment de desesperació a l'actual? Anys. Només disten anys però la situació es la mateixa. Les ganes de fugir, de voler pensar que no m'ha passat a mi. De pensar en el passat, en els temps millors, quan tot era fàcil, quan res eren preocupacions, quan tot estava fer, quan em podia limitar a viure. Quan el patiment no tenia significat, quan la bogeria era una fal·làcia.
I de nou m'equivoco. Podem fugir de gairebé tot menys del nostre present. Hivernar, amagar-me i no tornar a alliberar-me fins que l'hivern hagi passat. Tinc la sensació d'estar usant exactament les mateixes paraules.
No he madurat. Segueixo sense tenir el control de res del que em passa. Segueixo aturant-me a mirar el que passa. Segueixo plorant sense que ningú ho sàpiga. Segueixo amagant-me davant els altres i somric sense ganes ni desig. Ningú és capaç de veure més enllà, he pogut aïllar els pensaments i sensacions de la resta del món. Només em bombardegen a mi. Només em fan mal a mi. Segueixo patint.
De nou davant l'abisme del canvi forçat.
De nou l'empenta cap al futur que no vull afrontar.
De nou un insult del destí.
I que faig quan estic davant? perdre el control. Mirar-me i dir per què a mi? Egoisme en estat pur. Una altra vegada aquí. Una altra vegada al punt de partida. Una altra vegada rebutjo tota mà que se'm acosta, per què, si la necessito? Cada vegada pitjor.
Incapaç d'afrontar-me amb valentia i coratge, amb força i positivisme. Com el nen que es tapa les orelles amb els dits, ben fort, i tanca els ulls i crida lalala... una trista resposta quan no volem enfrontar la realitat.
No vull pensar més.
Prou.
Aquí és on vinc quan no tinc on anar.
Aquí és on m'amago del destí que em persegueix. Aquí és on em buido per sentir-me millor, darrera d'un nom que no és el meu. De vegades tots volem sentir-nos anònim i dir allò que el nostre nom no ens permet dir.
Pensava en el que em passa, en el que sento, en el sense sentit de tot el que m'envolta. Em veig a mi, donant voltes com una baldufa que no puc controlar. Em veig a mi, amb fils que porten el nom del destí. Em veig a mi envoltada en un núvol espès de dubtes i dolor. Em veig a mi, fent mal a les persones que estimo. Vull veure més enllà, vull ser capaç d'afrontar-me a tot, sense por. Vull ser positiva, encara que només sigui per un instant.
No m'agrada sentir-me desgraciada en la meva pròpia vida, no m'agrada aturar-me a esperar que tot passi, i dir-me què vindran temps millors. La vida se'm escapa i sento que no l'atrapo, però m'arrossega. I sembla que cada cop més avall, més al fons.
A la vegada sento que no és just per a les persones que m'estimen, que faci aquesta visió potser massa simple, del que és la vida. Ho sento, ara aquests ulls només veuen així. Només poden veure així, perquè sense llum només es veu foscor. Tan de bo pogués mantenir-vos al marge d'aquest dolor, d'aquest patiment, d'aquest descontrol... en especial a tu, que sempre t'has mostrat al meu costat recolzant-me en tot el que ha fet falta.
T'ho agraeixo. Però la desesperació és tan gran. La por del esdevenir.
Disculpeu-me tots, però aquest cor està desesperat necessita pau i tranquil·litat. Em sento egoista només pensant en mi, capficada en els meus problemes, quan més enllà, darrera d'aquesta trista finestra, hi ha un món ple de problemes.
Sempre jo, sempre a mi, sempre per mi, sempre meu...
Una boira de pensaments confusos encontra meu estan apedregant la meva ment. És el risc que té quan se l'obra i té llibertat. Fuig tot el que tinc a dins, sense cap ordre, sense cap ressò, sense mirar enrere, sense mirar el dolor. Em deixen aquí, desconsolada, donant-me cop i culpant-me de tot... i vull aturar-ho però no puc.
Sempre esperant, que el mal moment passi, que la bogeria es torni raonament, que el descontrol esdevingui calma, que el canvi es torni oportunitat. Sempre esperant temps millors, i mentre perdent el que visc. El temps passa i no es recupera. Un altra cop aquí, un altra cop com abans, lamentant-me... potser és la única cosa que sé fer?
Que canvia aquell moment de desesperació a l'actual? Anys. Només disten anys però la situació es la mateixa. Les ganes de fugir, de voler pensar que no m'ha passat a mi. De pensar en el passat, en els temps millors, quan tot era fàcil, quan res eren preocupacions, quan tot estava fer, quan em podia limitar a viure. Quan el patiment no tenia significat, quan la bogeria era una fal·làcia.
I de nou m'equivoco. Podem fugir de gairebé tot menys del nostre present. Hivernar, amagar-me i no tornar a alliberar-me fins que l'hivern hagi passat. Tinc la sensació d'estar usant exactament les mateixes paraules.
No he madurat. Segueixo sense tenir el control de res del que em passa. Segueixo aturant-me a mirar el que passa. Segueixo plorant sense que ningú ho sàpiga. Segueixo amagant-me davant els altres i somric sense ganes ni desig. Ningú és capaç de veure més enllà, he pogut aïllar els pensaments i sensacions de la resta del món. Només em bombardegen a mi. Només em fan mal a mi. Segueixo patint.
De nou davant l'abisme del canvi forçat.
De nou l'empenta cap al futur que no vull afrontar.
De nou un insult del destí.
I que faig quan estic davant? perdre el control. Mirar-me i dir per què a mi? Egoisme en estat pur. Una altra vegada aquí. Una altra vegada al punt de partida. Una altra vegada rebutjo tota mà que se'm acosta, per què, si la necessito? Cada vegada pitjor.
Incapaç d'afrontar-me amb valentia i coratge, amb força i positivisme. Com el nen que es tapa les orelles amb els dits, ben fort, i tanca els ulls i crida lalala... una trista resposta quan no volem enfrontar la realitat.
No vull pensar més.
Prou.
