Aquells segons mentre llegia paraules d'amor, d'una altra època que no anaven per mi. Tot s'ha aturat i una sensació de buidor, desafecció, mort prematura, angoixa, desengany, desesperació, i perquè no, també l'enveja... s'han apoderat de mi per un instant. Voldria ser també la musa del teu passat.
El cor ha deixat de bategar i aquell instant s'ha convertit en el centre de la meva vida. Paraules d'amor, paraules que es repeteixen durant el transcurs d'una vida, ara per tu, ara per mi. Paraules. Només paraules?
Vaig prometre't i el més important, vaig prometre'm que no ho faria més, que no llegiria el teu passat.. però està tant proper, forma part de tu, i tant sols a un clic. Volia llegir el que has escrit avui, però he acabat llegint el que pensaves ahir, un ahir allunyat.
T'he identificat, t'he vist en aquelles paraules, que no anaven per mi. Eren tant maques, tant boniques. Que et passava? Se't veia trist, però enamorat. Et van fer mal?.
Sentia el teu dolor, que travessava cada porus de la meva pell i s'unia amb el meu propi dolor formant-ne un encara major i més intens. Quina unió més insòlita i tant sòlida. Volia aturar el meu cervell, igual que el meu cor en aquell instant. Però es traïdor, i no compleix les ordres de la raó.
Seguia enviant-me missatges de dolor i misèria, de buidor i impotència. Et prometo que ho volia aturar, volia deixar de sentir aquell moment, foll i intens. Però ell no s'aturava, seguia el seu pas inexorable cap a la fi, la desesperació i la desraó.
Al final, en mig d'aquell caos de lluita interna, he pres el control de la situació. He guanyat jo el timó d'aquell vaixell perdut en un mar immens de pensaments traïdors i dolorosos. Malmès, l'he intentat reconstruir, fer-li entendre que els cops que ha rebut, se'ls ha generat ell mateix.
És fàcil enfonsar un vaixell des de l'interior.
Res a fer.
Danyat i ferit l'he acompanyat amb mi durant un instant. No tenia ferides, o més aviat no eren visibles. El mirava i em veia a mi, el resultat d'una baralla interna i intensa, sense cops, però amb molt dolor.
Vull demanar ajuda perquè no em vull fer més mal pensant que et puc perdre. No vull patir pels temps passats que ens han fet ser com som ara. No vull perdre el control de la situació.El cor ha deixat de bategar i aquell instant s'ha convertit en el centre de la meva vida. Paraules d'amor, paraules que es repeteixen durant el transcurs d'una vida, ara per tu, ara per mi. Paraules. Només paraules?
Vaig prometre't i el més important, vaig prometre'm que no ho faria més, que no llegiria el teu passat.. però està tant proper, forma part de tu, i tant sols a un clic. Volia llegir el que has escrit avui, però he acabat llegint el que pensaves ahir, un ahir allunyat.
T'he identificat, t'he vist en aquelles paraules, que no anaven per mi. Eren tant maques, tant boniques. Que et passava? Se't veia trist, però enamorat. Et van fer mal?.
Sentia el teu dolor, que travessava cada porus de la meva pell i s'unia amb el meu propi dolor formant-ne un encara major i més intens. Quina unió més insòlita i tant sòlida. Volia aturar el meu cervell, igual que el meu cor en aquell instant. Però es traïdor, i no compleix les ordres de la raó.
Seguia enviant-me missatges de dolor i misèria, de buidor i impotència. Et prometo que ho volia aturar, volia deixar de sentir aquell moment, foll i intens. Però ell no s'aturava, seguia el seu pas inexorable cap a la fi, la desesperació i la desraó.
Al final, en mig d'aquell caos de lluita interna, he pres el control de la situació. He guanyat jo el timó d'aquell vaixell perdut en un mar immens de pensaments traïdors i dolorosos. Malmès, l'he intentat reconstruir, fer-li entendre que els cops que ha rebut, se'ls ha generat ell mateix.
És fàcil enfonsar un vaixell des de l'interior.
Res a fer.
Danyat i ferit l'he acompanyat amb mi durant un instant. No tenia ferides, o més aviat no eren visibles. El mirava i em veia a mi, el resultat d'una baralla interna i intensa, sense cops, però amb molt dolor.
On estàs, raó, en aquells instants de bogeria? Perquè m'abandones i em deixes a la virtut dels pensaments i sentiments més foscos i absurds? Perquè deixes que em quedi estesa al terra, sense forces i abatuda?
Tant se val com d'intensament t'invoqui, has decidit abandonar-me i quan vols, tornes a recuperar les restes de la desesperació.
Capritxosa raó, que jugues amb mi com vols.
Aleshores és quan vull buidar el pensament, i vinc aquí, vomito les sensacions que em desperta, sobredosi de sentiments, absència de raó, ferides que com he dit no es veuen, però a poc a poc es fan grans, gegants, i sota aquest esperit fort, estic jo, buscant-me a mi mateixa.
Caminant en cercles... invocant l'amor i la raó.
La falta que no estiguis al meu costat.
La falta que no estiguis al meu costat.
Perdona'm, amor, m'he equivocat, però no sóc jo qui decideix en què pensar, què sentir, per què deixar-me portar. Tan de bo pogués decidir que ser, que sentir, que pensar...
Un cop més, esclava del pensament, que mai queda buit.
No em reconec, no vull ser el que sóc.
Apagueu el llum.
