Eren prop de les 3 del matí i els seus plors rebotaven per les buides parets del pis. Havien començat de manera sobtada, sense que ningú ho advertís abans, quan ho van desitjar els plors, van fer acte de presència. De fons, una música alegre que feia estiu, malgrat dins seu sempre era de nit, era hivern. Tornava a estar sola, com cada nit aquella hora. Un impuls irrefrenable la va dur a baixar aquelles escales, asseure's al sofà i abraçar el seu gat negre mentre plorava.
Ell no es movia, era com un peluix, i fora de ser el de sempre, es va dignar a mirar-la immòbil, mentre els seus gemecs i llàgrimes omplien aquella estança, buida. El gat no sabia que passava, però ella tampoc. Per què plorava d'aquella manera? Per què tenia aquella sensació de no poder parar i restar així fins que els seus ulls li diguessin prou? Fins que ja no hi hagués més llàgrimes per expulsar, més dolor que gestionar, més ànima que buidar... Què l'havia dut a aquella situació?.
El sentiment de soledat era tan gran que no podia veure-hi més enllà...
"ja està bé, no ploris més!"
... es deia una vegada i una altra per si mateixa... però és tant dur sentir-se abandonat, sentir-se desemparat, quan més necessites no estar sola, quan més necessites el calor familiar, allò que et fa ser, sentir i existir. Rebutjada, no podia evitar sentir-se rebutjada. Ignorada, no podia evitar sentir-se ignorada. Sola, no podia evitar sentir-se sola, perquè així és com estava la major part del temps; i quan no, omplia el seu temps amb coses que no volia fer... però al ser remunerat, tot es pot suportar. Tot o gairebé tot.
Quin preu té el nostre esforç?
Que me'n dieu de l'esforç de llevar-se cada matí quan no es tenen ganes de seguir?
No hi ha diners al món per pagar el sacrifici d'intentar viure, quan no es pot viure.
"Quan vaig deixar de ser jo, per convertir-me en això?"
Quan vas deixar de ser tu, per convertir-te en això? Com si formulant la pregunta ja pogués obtenir la resposta, ella seguia buscant una excusa per no fer front al que estava vivint. Benvinguda a l'etapa adulta, això és el teu futur, el que passa es que potser sí que se't ha avançat una mica. Pot ser la vida et queda gran per viure-la, llàstima que no puguis ser una espectadora més de les teves pròpies aventures i desventures, de ben segur que series la seguidora número u.
Ella començava a pensar en el que havia fet malament per arribar a aquests punt, de buidor involuntari, de menyspreu personal, de reducció a la mínima expressió el que havia de ser una persona adulta. Sempre buscant culpables, mai solucions... ella mai trobava la solució però en treia conclusions.
"i ara per què faig això?"
I ara per què fa això?. L'estona al sofà va durar bastant, o potser es que a ella aquells segons sense sentit se li van fer eterns. No ho sé. El cas es que seguia abraçant al gat, estrenyent-lo entre els seus braços com si fos la única cosa que tingués. L'animal es resignava una vegada i una altra. Mig adormit, encara no tenia gaire opció a fer res més, ella ho sabia, i no el deixava fugir. Seguia plorant, sense massa sentit. Però ella imaginava en tot moment el motiu d'aquells plors... sí, tot tenia sentit quan escoltava el seu propi eco rebotar una vegada i una altra. Ninguna paraula de consol era retrobada en mig del silenci. Plorava perquè estava sola.
El gat, cansat d'aquella situació incomprensible als seus ulls grocs, finalment va poder fugir de l'encanteri, però es va asseure lliurement bastant a prop. Amb la cua li feia pessigolles per l'esquena, és possible que l'intentés animar?. Finalment, es va quedar asseguda, mirant aquell terra sotmès a la foscor típica que anuncia la negre nit.
La cançó d'estiu que sonava al pis de dalt, semblava que hagués finalitzat en aquesta (breu?) estona. Qualsevol veí que la sentís podria pensar que darrera d'aquella paret mestre es trobava una jove alegre i plena de joia, amb ganes de viure i somriure, malgrat tot, com de diferent és el que deia el seu interior! Què fàcil és enganyar aquells que resten separats per envans! Què bé que aïllen les parets mestres del soroll! Què inacabables són els kilòmetres quan et separen del teu amor...
El gat era negre,
i ella començava a pensar que era una bruixa.
