Amb una tasa de café calent em disposo a pensar una estona.. amb una música hipnotitzant de fons que sembla que sigui tota l'estona la mateixa, les condicions necessaries per posar-me a escriure després de tant de temps, es compleixen. Però l'hora no acompanya...
Feia massa temps que el pensament em perseguia però jo l'ignorava. Feia massa temps que la inspiració trucava a la meva porta, però sempre la trobava tancada. Feia massa temps que volia, però sempre trobava una raó per no poder. Ja no puc seguir fugint.
Fugint! així és com em passo la major part de la meva vida.
Tot i que de vegades no sé ni de que ni de qui...
Però avui puc dir que estic, no sé per quant de temps, però aquí estic, disposada a plasmar els meus pensaments fins a que es quedi buit, ben buit, que és com no molesta, com no fa nosa... com sinó hi sigués... el vull buidar per no seguir sent la seva esclava.
Esclava del pensament.
I doncs... què penso?
Principalment penso ...
Per què?Per què sóc esclava del pensament? No puc mai ser feliç del tot, perquè sempre tinc preocupacions dins la meva ment i si no existeixen, me les genero. Hauria de gaudir de la vida, de tots i cada un dels instants que el destí m'ha regalat sense demanar-me res a canvi. Hauria de somiar sense perdre mai el somriure...
... però no puc, cap esclau pot somriure, ni somiar, ni ser feliç.
I quan l'esclau és lliure per fi? Potser no ho arriba a ser mai fins el dia que la mort l'arrenca del món tal i com fins ara tots els aquí presents el coneixem. Mai seré lliure i ho sé. Tan de bo pogués ser com la resta, no pensar, deixar-me portar per aquesta vida de bojos en la que realment, cada cop som menys els que pensem...
De vegades desitjaria no ser crítica, no tenir opinió, no tenir aspiracions, ni inquietuds, ni somnis... així mai tindria preocupacions, ni frustracions, ni somnis trucats, ni lluites perdudes. La llista de fracassos estaria buida, com el meu pensament. Ja seria una màquina perfecta per al sistema, i assoliria aquella falsa felicitat que ens volen fer creure que és necessària.
Ells ens diuen el que ens fa feliç i el que no, ens estalvien pensar, ells ja ho fan per tot nosaltres. El sistema funciona si tots ens sentim feliços, que pot passar? Cap veu s'aixeca en contra d'aquesta dictadura del pensament. Més feliços, menys pensaments.
No pensis, no pensis... ja ho faig jo per tu.
No ens adonem, però tot al nostre voltant està mogut per uns invisibles fils que ens porten cap a aquesta falsa felicitat, de satisfer les necessitats materials per damunt de les personals.
Món hipòcrita... no et suporto.
El pitjor de tot es que cada cop em sento més absorbida per tu ...
... i començo a creure que potser jugant al teu joc seria més feliç.
És tant suggerent la idea de que pensin per tu, i a canvi et prometin una felicitat perdurable i despreocupada. Sobretot quan et costa ser feliç precisament perquè et sents esclau d'alguna cosa, d'un desig, d'un somni, d'un pensament...
Però no vull formar part d'aquest joc, no d'aquesta manera, no com tots!
Sobretot perquè deixaria de ser esclau del pensament, per passar a ser esclau d'aquest sistema tan ben muntat per Ells. Em pensaria que he assolit la meva llibertat amb aquesta felicitat, aparentment gratuita, però no obstant, la realitat és que mai l'hauria tingut tant lluny.
Parem-nos i pensem ...
Realment hi ha alguna manera de ser lliures?
Doncs ja que som esclaus de la vida, dir que gustosament ho sóc del amor, la part més important de la meva vida on hi diposito la majoria dels meus pensaments, somnis i desitjos. I és per tant la màxima font de felicitat, el toc dolça a aquest món boig, que ho és una mica més (o una mica menys) si tens amb qui compartir-ho.
Sort en tenim del amor ...
De moment Ells no ens poden robar aquesta felicitat, manipular-la, gestionar-la, idealitzar-la ... Sí!. Per tant l'amor és el que ens farà lliures, és el far cap a la nostra llibertat. Cap al món ple de somnis que conquerir.
I crec que jo ja he emprés el meu camí...
... línia recta a pas ferm.
El cafè que abans treia fum, ara es fred. La música que sonava a canviat lleugerament, i amb ella els records que l'acompanyen. No sé si em sento millor o pitjor que uns minuts enrere. Però li he donat veu i forma a aquests pensaments que m'angoixen amb tanta freqüència...
Ho hauriem de fer més sovint això de donar un altaveu als nostres pensaments.... potser arribarà el dia en que ja no sabrem com es fa això de pensar. Per si de cas, jo intentaré no perdre la pràctica, perquè malgrat tot, sinó pogués pensar, ni qüestionar, ni somiar, ni imaginar, ni desitjar... deixaria d'existir.
Perquè...
penso doncs existeixo.







